No sóc.. faig de...

La vida real i els somnis ens confonen com la nit a Dinio. És un estrany joc d'interessos que ens manipula des d'un lloc desconegut i impenetrable que s'amaga en el més recòndit de la ment. El propi poder, el que estem en disposició d'exercir sobre els nostres actes tendeix a navegar a la deriva inundat pels somnis, els desitjos, les habilitats, els recursos, la fantasia i un profund desconeixement global sobre el que som en realitat, amanit per esquitxades de mentida que disfressen la distància entre el que som i el que volem ser.

I no, no m'he oblidat de la por perquè a aquest mereix la pena donar-li un tractament preferencial lloc que actua com a detonant dels errors que cometem diàriament. Els hi ha de totes les talles, dels quals poden revertir-se i també dels quals no tenen marxa enrere. Apareixen en la nostra consciència i també en els telenotícies quan compten amb renom. Els veiem còmodament des de la butaca de casa en el rol d'espectador que pensa que gens del que succeeix fora del saló té alguna cosa que veure amb nosaltres. Com si es tractés d'un guió més o menys afortunat d'una sèrie televisiva.

Existeix molt poca diferència entre els de els altres i els propis. Ara bé, resulta més senzill fixar-se en els aliens que en forma de brossa no couen en els nostres ulls. Admetre l'error resulta dolorós i per tant amb una clara tendència a ser ocultat especialment a nosaltres mateixos. En aquestes situacions som capaces d'elaborar bateries de mentides amb virtuts per distreure la veritat del que pretenem que sembli la crua realitat. Vam demostrar un poderós vessant creatiu que de ser canalitzada en labors constructives seria capaç d'aflorar al món una quantitat ingent de persones de les quals aporten amb capacitat per convertir-se en referents pels altres. Ser exemple de, no és títol o patent per a tot. Ningú posseeix la perfecció immaculada. Qui publicita el contrari no forma, solament adoctrina en la creació de mites tan falsos com aquestes mentides a les quals amb pelegrina facilitat recorrem per salvar-nos d'alguna cosa o blindar alguna causa.

Em van preguntar una vegada que era el contrari a l'amor. Sense pensar-ho massa vaig respondre automàticament que l'odi. A priori em va semblar el titular de la millor resposta, encara que va resultar una mica falta de perspectiva, no va tenir espai per a la reflexió i el silenci d'un pensament desconnectat de l'experiència d'aquesta mateixa emoció. No em vaig permetre reaccionar a l'estímul des de l'objectivitat.

Em van treure del meu error en respondre'm que el contrari era la por i que amb ell tenia entre altres opcions la poc reeixida elecció d'activar com a seqüela d'això, l'odi. És molt semblat al procés de curació d'una ferida que quan finalitza solament desapareix en forma d'indiferència. Seria molt productiu poder saltar-nos les fases menys encoratjadores del procés dirigint-nos sense dilació directament a aquest lloc en el qual la falta de por provoqui davant la possible agressió la més crua i literal ignorància en forma de res.

Ajuda molt descobrir que no som tal o com cosa. Ni des de la perspectiva dels altres ni tampoc de la pròpia. Aquells que com jo han realitzat alguna activitat professional al llarg de molts anys tendeixen a expressar-se que són tal o com cosa. Són venedors, operaris, executius, àrbitres. Al final de molts recorreguts, descobreixes que ningú és alguna cosa a temps complet. De ser-ho seria alguna cosa patològic. Conec a uns quants amb l'ego molt malalt d'això. Comences a descobrir-ho quan “ja no ets” i et defineixes com que “fas o feies d'això”.

Molt més propi i encertat deixar de ser un “tal” per entendre que feia de “qual”. Continuar sense perdre de vista que cal SER i no FER de persona. El fer solament s'ha d'unir a una tasca que comenci i acabi. Després, ser total en els teus actes ja mereixerà un altre racó d'observació per centrar-nos a millorar sense presses que atropellin i amb pauses que fixin les millores. Si la confusió és menys també amb ella ho serà la por.