EGO isme

Des d'aquí convido als caçadors de tendències a imaginar que manera es podria traduir l'EGO en forma de fragància. Culturitzar-lo que no promoure el culte cap a ell. Transformar un rebuig frontal que la nostra ment deslliga amb solament escoltar la paraula. Imaginant que això del JO es pugui semblar a l'aroma d'un vagó de rodalies a l'agost a les set de la tarda. Sofriment per als nassos sensibles davant un panorama si més no poc agradable.

Provoca por suposar que és una extensió més dels tentacles de l'èxit. Triomfar no està connectat a això. És una falsa creença estesa per aquells que conspiren per impedir que uns altres que no siguin ells mateixos prosperin, creixin, aportin, construeixin, col·laborin... Aquestes són solament cinc accions de les moltes possibles dels quals s'engeguen. Dels quals s'allunyen de consideracions polítiques o circumstancials. Dels quals no es volen identificar amb algunes mentalitats que, en lloc de viure, es dediquen a sobreviure. D'aquests que no es conformen amb fastiguejar les seves vides mentre s'entretenen fent la punyeta la dels altres. Rancor?... tal vegada. Ignorància?... segur!

Entretant em ressona, em poso una mostra de “ONE MILLION” al canell, li dono el seu temps perquè s'evapori i acosto el nas per respirar-ho profundament. Bé… a gustos com les opinions. Miro el pot que subjecte a la mà amb la seva forma de lingot daurat de molts quirats i m’adono de la seva falsedat. M'estic evaporant jo mateix davant una escena de pel·lícula d'autor. En la dreta or fals, al meu canell esquerra una olor a olor. Quanta mentida per fer-me creure que l'èxit s'envasa, es ruixa pel meu cos i fa que tot surti bé per si mateix. Solament amb bressolar-me com una fulla al vent perquè els meus desitjos es converteixin en màgica realitat que caigui rendida als meus peus. Ni el Cantar dels Càntics resulta tan èpic.

Doncs molt em temo que la traducció de les històries de molta gent es mou en el guió d'aquest perfum. On anem no és on creiem anar i molt menys al lloc al que arribem. Construir fal·làcies se'ns dóna a tots genial. Per això quan les coses prenen forma adquireixen una realitat diferent que a més d'una o de dues sensibilitats genera monumentals disgustos.

Els banys de realitat s'acostumen a prendre de cop i sense que ningú intervingui a procurar aigua tèbia. Alerten i presenten la realitat amb una única fi: la presa de consciència sense mentides, vel·leïtats o al·lucinògens que ens matisin la inclinació del tobogan pel qual anem a baixar.

L'acte d'empassar saliva no inclou el d'empassar gripaus. Provoca més dolor el silenci de la injustícia que el reclam del teu dret a la defensa. Callar és dels majors delictes que el teu cos pot patir. Tal vegada en aparença suportable però que acumula pesars que tard o d'hora acaben per esclatar amb inusitada violència.

L'Egoisme no té solament que veure amb el desig o la cura del material. És més, es repeteix incansable com una falta d'empatia cap als altres. És la incompetència per afrontar que el nostre missatge no ha de ser en cap cas absolut i que relativitzar les disputes comença per canviar de perspectiva sobre els nostres enunciats per investigar des de les posicions dels antagonistes.

Haig d'estar somiant despert. Generalitzar aquest procés desfaria el conflicte per definició. Anima el fet que no sigui fàcil i que sembli impossible. La combinació de dificultat i impossibilitat és el repte que ens ha permès aconseguir l'èxit de debò. Aquest que no està en l'ampolla del teu perfum. A partir d'aquí, quan no surti bé, el més sa és marcar les distàncies necessàries perquè cadascú es posi on i com vulgui. Aquesta és la responsabilitat de cadascú mentre deixa de ser la teva. Es diu desprendre's.