Tornar a la política municipal

El Parlament de Catalunya està tancat. Per vacances, sí, però també perquè la majoria independentista, en la seva tendència a fer-se pròpies les institucions, així ho ha decidit. Una mena de nyap per tal d’amagar les desavinences entre els grups que conformen aquesta majoria i de guanyar temps per a preparar la tardor. Una vegada més, per tant, s’ajorna la política de veritat, s’ignoren conscientment les necessitats de la ciutadania. Val a dir, però, que tampoc s’aborden aquestes qüestions quan la vida parlamentària està activa. L’atur, l’educació, les llistes d’espera, la violència masclista no són tan importants com les banderes. Fa temps que van oblidar-se’n. Ells, especialment els grups que lideren la majoria i l’oposició -JxCat i C’s, respectivament-, viuen del “procés”, d’atiar el foc, i bona part de la ciutadania entra en el joc i acudeix a les urnes per a posicionar-se en el monotema.

Bé, això encara pot entendre’s a escala autonòmica. El que no ens podem permetre és que el “procés” monopolitzi tots els nivells institucionals. Lola García, en un article titulat “A la república passant per Barcelona” (La Vanguardia, 05/08/2018) diu: “Puigdemont controla la Generalitat, condiciona l’agenda i les majories al Parlament de Catalunya, ha aconseguit el comandament del grup parlamentari al Congrés, que al seu torn és determinant per sostenir el Govern d’Espanya... Li falta Barcelona.” Efectivament, el seu objectiu és desallotjar de l’agenda política qualsevol assumpte aliè al “procés”, o més aviat, subordinar absolutament tot a aquest tema. La forma no és altra que envair tots els espais, totes les institucions.

La política espanyola fa temps que gira al voltant de l’anomenada “qüestió catalana”. Aquesta és la raó per la qual PP, Ciudadanos i, fins i tot el PSOE en algunes ocasions, han lluitat per oferir el discurs més dur contra l’independentisme. Alhora, també hem vist com certes votacions al Congrés dels Diputats, com la de la senda de dèficit, depenen del propi “procés”.

Tanmateix, com hem pogut veure, els ajuntaments són una peça clau, d’aquí que diguin que “la República es construeix des dels municipis”, l’AMI hagi tingut un protagonisme relativament rellevant o els alcaldes i alcaldesses de molts municipis hagin passejat les seves vares en nom de tots els seus conciutadans, dels que combreguen amb la seva causa i dels que no. Fins i tot, les festes majors carreguen amb aquest llast, com bé apunta en Robert Sanahuja a l’article “Una altre festa major”, publicat en aquest mateix diari.

La passada tardor van ser nombrosos els pactes municipals que es varen trencar a causa del “procés” i les seves derivades. Entre ells el de Vilanova i la Geltrú. Resulta que al 2015 aquests pactes eren bons pels respectius municipis, però això sembla que fa uns mesos ja no importava tant. Les properes eleccions no estaven tan lluny i tothom feia els seus càlculs. De la mateixa manera, els jocs d’aliances ja no es fan d’acord als programes polítics sobre les qüestions locals, sinó que l’eix nacional torna a imposar-s’hi. A Sitges, per exemple, els convergents van passar de governar amb altres partits de dretes -inclòs el PP- en la legislatura 2011-2015 a prendre com a soci a ERC en la legislatura actual. El cas més decepcionant és potser el de l’Ajuntament de Barcelona: un govern progressista abocat als temes de ciutat. Tanmateix, algú -fos per electoralisme o per la pressió dels esdeveniments- va decidir trencar el pacte.

Ens arrisquem a que tot segueixi així més enllà de les eleccions municipals de 2019. L’òrbita de Puigdemont, en un altre dels seus exercicis de transformisme, buscarà la manera de mantenir la poltrona a costa de “municipalitzar el procés”. També se n’aprofitarà Ciutadans, un partit l’única font d’alimentació del qual és la confrontació. A Barcelona, una part de l’independentisme vol celebrar unes primàries i presentar-se conjuntament, mentre que Manuel Valls va llançar la idea de crear una plataforma que superés Ciutadans i s’ampliés a altres “constitucionalistes”. A Sitges, es diu que Vox presentarà la seva candidatura i els vots que obtingui obeiran en bona mesura a la “lògica processista”. Per molt que ho pretenguin, els comicis de la propera primavera no es poden presentar com un nou plebiscit sobre el “procés”, perquè la tasca dels ajuntaments té a veure amb moltes altres coses.

Cada municipi és un món i els eixos de conflicte no han de coincidir necessàriament. La seva composició demogràfica, social i cultural, la seva ubicació geogràfica o les seves activitats econòmiques són alguns dels factors que modulen la realitat i el debat polític de cada municipi. Les diverses candidatures presenten un programa que aborda aquests punts i el més lògic és que les majories i pactes es construeixin segons aquests.

Així doncs, atès que la política estatal i l’autonòmica segueixen segrestades pel monotema, el més natural seria que la política municipal se centrés en assumptes com la prestació de serveis, la recollida de residus, l’estat de la via pública, la promoció econòmica, la millora de les infraestructures, l’agenda cultural, etc. La política municipal  ha de tornar al seu lloc, a ocupar-se d’aquelles “nimietats” del dia a dia, que curiosament afecten als que estan a favor i en contra de la independència de Catalunya. Aquesta seria una forma de tornar a la tan aclamada “normalitat”.