Molts a manar i pocs a fer la feina

Aquestes són les noves aportacions per a una nova administració que molts cops es pot traduir amb la figura del gerent i del coordinador. Uns perfils que poden arribar en una localitat mitjana a uns mínims de 60.000 euros bruts anuals per situar-se en el punt de trobada entre els polítics i els funcionaris.

En una administració on cada dia hi ha més serveis externalitats, l’aparició d’aquestes figures només serveix per generar burocràcia en la part alta de l’administració. El que fan falta són persones que facin la feina del dia a dia que amb els salaris d’aquests personatges es poden satisfer un parell o tres molt ben pagats segons el mercat.

Les noves tendències no van pas en aquest camí sinó tot al contrari, agafar les diferents parcel·les de poder i anar dividint i organitzant més espais perquè un expedient des de que entra per la porta fins que arribi dalt de tot hagi de passar per més portes i entrebancs. Una manera de repartir més les responsabilitats. Si abans hi havia una persona que havia de decidir una cosa, doncs ara en seran tres o quatre i així es poden també repartir les conseqüències de tot plegat.

Evidentment aquestes figures haurien de ser per persones vingudes de fora o algun professional amb ànim d’escalador intern que sempre en pots trobar en qualsevol col·lectiu. Aquests professionals vindrien a augmentar en general la massa salarial, pel seu cost, però molt possiblement el ciutadà no ho veuria traduït en la resposta de l’administració perquè aquesta seria més feixuga i amb més etapes. El problema és que sembla ser que la gent tot i voler tenir responsabilitats que justifiquin el seu salari en el fons aquest part negativa de la nòmina intenta compartir-la amb una altra persona.

Encara sembla que vivim en una època de “titulitis” de tot tipus, però per fer front a les realitats molts cops és més útil l’experiència que no pas alguns màsters o postgraus que et pots trobar al mercat a bon preu i moltes convalidacions. Un món aquest que com s’ha vist amb la Universitat Juan Carlos I a Madrid també s’espavila per treure rendiment comercial a la seva oferta. No oblidem que una universitat també té una part important de negoci com ho pot ser un quiosc de xurros a la via pública.

Si un organigrama ideal fins ara pot semblar-se a una piràmide, les noves tendències d’alguns il·luminats treballen perquè la part de dalt no acabi com la Torre Eiffel de París sinó que sigui molt més consistent i ampla. En el fons tot això en perjudici de la gent que mou la maquinària cada dia i que s’encarrega que el motor funcioni dia a dia amb les mínimes instruccions. Evidentment cada dia l’administració és complica però crear aquests comandaments no és pas la solució sinó que tot al contrari, la resposta és més lluny i costa més de trobar.

Una altra dels objectius que tot i que no es vol reconèixer, però després de l’aplicació de la realitat de tot això és convertir, polítics, càrrecs de confiança i gent de partit en aquest tipus de funcionaris quan la seva opció política ha estat descartada per la majoria de la gent.
Abans que es quedin a casa sense cap nòmina, alguns d’una forma o una altra acaben ocupant aquests càrrecs entre polítics i funcionaris. Molts d’ells sempre s’han sabut moure en aquests ambients, alguns jugadors de bàsquet professional i altres doncs ja controlen aquest tarannà que caracteritza a classe política que pot acabar amb el copet a l’esquena.

Aquesta és una mala praxis política que juntament amb les externalitzacions cada dia fan més feble el paper de l’administració al servei d’una burocràcia ineficaç i d’unes empreses que només pensen en el seu benefici propi ben lluny de l’interès comú.