Nació digital

Fa uns dies, a la 50a Universitat Catalana d'Estiu, el conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, feia una conferència titulada "Cap a l'esta virtual?" . Altres vegades en Puigneró ha insistit amb el tema de la República digital. A Vilanova, a la xerrada organitzada sota el lema "birres per a la república", en Joan Canadell insistia també en la gran importància d'aquest punt. Tots, però, pateixen el mateix defecte, els costa explicar què vol dir exactament una república digital i tots també ho intenten amb el mateix exemple : Estonia.

Tots sabem que una organització digitalitzada vol dir que utilitza les eines digitals per organitzar-se i comunicar-se amb els clients. El cas mes conegut és el dels bancs. Llavors un estat digital com el que proposa en Puigneró és un estat que utilitza eines digitals? No,  és molt més.

Estonia pateix d'un mal recurrent i és que sovint Rússia l'invadeix. Aquesta circumstància històrica ha afavorit la seva digitalització. La idea és que quan Russia els torni a envair, tota la informació i els procediments que determinen el funcionament de l'estat quedin preservats i per això han accelerat la digitalització i, a més, han decidit que els seus servidors no estiguin físicament dins el seu territori sinó que estiguin en tercers països que garanteixen seguretat física i jurídica a les instal·lacions. Quan Rússia torni a envair Estonia podran ocupar el territori però no podran cobrar impostos que no sigui començant de zero.

Fins aquí Estonia seria un cas avançat de digitalització de l'administració. El que ha fet que se'n parli com a exemple d'estat digital és una altra cosa. Un estat digital és un nou concepte que té a veure amb una societat sense territori ni fronteres. Els estonians han implementat una targeta que anomenen "e-Residency" que és una targeta de residència digital. Una targeta de residència "normal" permet residir a Estonia i treballar-hi legalment. La targeta de residència digital no permet treballar presencialment a Estonia ni permet empadronar-s'hi però permet obrir una empresa i obrir un compte en un banc estonià. Per simplificar-ho podriem dir que la targeta de residència digital permet treballar com si estiguèssis a Estònia amb la condició que no hi posis els peus.  

Una forma d'entendre-ho és pensar que hi ha un nou país que es diu e-Estonia, que no té territori, però que té capacitat d'identificar els seus e-ciutadans, on hi ha bancs i on és possible realitzar-hi activitat econòmica pagant els corresponents impostos. Això és una nació digital, una nació sense territori amb capacitat d'identificar els seus ciutadans i donar-los suport jurídic a l'activitat econòmica.

L'estat digital català d'en Puigneró, dedueixo, va en aquesta direcció afegint-hi aspectes polítics com l'elecció de reresentants i l'aprovació de les lleis que regularan aquest espai sense territori. És a dir una nació digital i democràtica. A la base de tota aquesta construcció hi ha d'haver una legalitat reconeguda internacionalment. Sense reconeixement internacional, es poden fer moltes coses al núvol però no s'hi pot tenir un banc ni recaptar impostos. Crec que Catalunya a hores d'ara no disposa d'aquesta legalitat de base però res ens impedeix "llogar-la".  Tal i com ho veig, si Estonia ha creat un estat digitat, diguem-li "e-Estonia", res impedeix que en crei un altre, diguem-li "e-Catalonia", amb les mateixes funcionalitats i amb uns acords amb el Consell per a la República Catalana per a "repartir-se" els impostos.

Crec que si la nació digital catalana no regula activitat econòmica ni cobra impostos es convertirà en un "casal català digital" i poca cosa més. Si, com ho espero, l'estat català digital regula activitat econòmic i recapta impostos llavors començarem a existir de veritat però hem de ser conscients que entrem en una dimensió desconeguda. Un estat digital és un experiment que, com la majoria d'experiments digitals que s'han fet, pot tenir conseqüències no tan sols difícils de calcular sinó fins i tot d'imaginar.