Seduïts i enganyats

Les empreses públiques com les privades en la seva gran majoria acostumen a regatejar el salari que els toca als seus treballadors. Ells prefereixen posar bancs de fusta al mig del bosc que després acabaran podrint-se per manca de manteniment i que ningú farà servir que no pas invertir aquells diners en personal. Evidentment, els polítics viuen dels titulars i de les vegades que apareguin apuntant coses bones en els mitjans de comunicació. L’adquisició d’uns bancs poden aportar més segons de glòria que augmentar el salari als treballadors un 1%. Ells es creuen llestos i sempre han optat per la primera opció.

El pas del temps ha provocat una manca de confiança dels polítics envers la massa dels treballadors, sempre hi ha el grupet fidel de la llibreta i el bolígraf que els acompanyen a tot arreu. Últimament ha afegit el telèfon mòbil perquè mai hi pugui faltar la comunicació entre els polítics i aquests satèl·lits que giren al seu voltant. Llavors està la resta de treballadors que són les formiguetes que fan la feina perquè a la resta entre reunió, xerrades, curs, concurs, trobada no els sobra gaire temps per fer realitat les coses importants per la ciutadania anònima.

Sovint sorgeixen casos especials quan el polític obvia totalment als seus treballadors. Llavors encarrega a alguna empresa tota la burocràcia necessària per demanar una subvenció, realitzar un estudi sobre algun nimietat del municipi però que es venuda com una cosa d’alt nivell.

En aquests casos s’agafa alguna empresa amiga i s’aboca una quantitat de diners considerable pel que al final resulta tot plegat.

Segurament el fruit de l’estudi estarà enquadernat i amb tot luxe de detalls, però una part important del seu contingut possiblement serà totalment prescindible pels objectius demanats. Després tenim les pàgines compartides amb estudis realitzats per altres municipis. Així anar fent fins arribar a què la base d’aquell treball surt molt més car que no pas encarregar-ho als propis treballadors.

Aquests diners invertits d’una altra manera permetrien la contractació d’una persona o dues durant un any per fer aquest treball i encara sobrarien calers per destinar a altres temes en benefici de tot plegats i no pas d’una empresa amiga.

El més divertit de tot plegat i ens indica el punt de demagògia existent és quan el polític de torn apareix davant el ple agraint la feina feta pels seus treballadors públics per aconseguir aquella subvenció. Aquesta actitud realment em preocupa i es una mostra de la situació lamentable on hem arribat.

El mínim que es pot fer en aquests casos agrair a l’empresa la tasca realitzada i informar a la ciutadania del cost real d’aquest servei. Tampoc aniria malament exposar els motius perquè s’ha triat una empresa i no una altra. Sembla vesteix una mica millor.

Estem parlant de fer vegueria, de fer comarca de fer territori, però hem de començar a casa nostra per les nostres institucions i serveis públics. De mica en mica com un castell anirem fent pinya i construint un territori millor per tots plegats, però és una tasca que ens inclou a tots.

Aquesta és una manera d’incentivar els treballadors i estalviar molts diners. Unes quantitats que poden servir per compensar aquells que han tingut un paper important en l’elaboració d’aquesta documentació necessària per alguna finalitat econòmica al fi i el cap.

Al final de tot plegat, molts cops els qui fan la feina bruta de tots aquests processos són els mateixos treballadors que s’han d’encarregar de subministrar informació i dades a l’empresa per construir els seus grans projectes. La crisi ha ajudat una mica a posar cadascú al seu lloc i a limitar una mica aquest tipus de praxis que malauradament encara es porten a terme massa sovint a casa nostra.