El nou decret de menjadors

Una pilota surt de la pista i roda desganada fins als arbusts. Si tingués consciència -cosa que no s’ha provat, ni en favor ni en contra-, potser desitjaria que l’última puntada hagués arribat amb més energia, la suficient com per a enviar-la fins a les plantes i quedar camuflada durant uns minuts. Finalment, ja sigui per la seva força de voluntat, per l’acció favorable de la física o per la mediació d’un escriptor oportunista que tot s’ho fa venir bé, hi acaba arribant. Nens i nenes discuteixen sobre qui ha estat l’últim a tocar la pilota per determinar qui l’ha d’anar a buscar. Mentrestant, alguns aprofiten per penjar-se de les porteries o de les cistelles de bàsquet, per ballar o fer una rondada, per mirar de reüll a aquell nen a qui mai gosaràs dir-li res o per desviar la mirada cap a aquella noia a qui perdràs de vista quan vagis a l’institut o canviis de ciutat o deixis d’estudiar. De sobte, una mestra -que és monitora de menjador i que, per tant, cobra menys que una mestra i fa menys hores que una mestra i té un conveni laboral pitjor que el d’una mestra i que no participa dels claustres com una mestra, però a la que tots els alumnes tracten com una mestra perquè malgrat que duu una bata de color lila els tracta com una mestra, passa amb ells més hores que alguna mestra i, a vegades, entra a les classes i els hi fa de mestra-, els crida a dinar. «Ràpid, correm, que encara falta la segona part». En un tres i no res, el pati queda desert, la pilota descansada i un veí del sisè -que ha treballat de nit i a qui han despertat els crits de dos quarts d’una i una cançó de Txarango, Els Catarres o Doctor Prats que sortia per megafonia (savi s’ha de ser per distingir-los, tot i que els nens ho fan), desvetllat. La pista, la pilota i el vigilant nocturn esgoten el descans - concebut, rutinari, desitjat- que no durarà molt més de vint minuts.

Mentrestant, en un despatx de Barcelona, un senyor amb mocassins de pell que no es desgasten, ni s’embruten perquè el parquet de fusta de roure sempre està net i polit, es descorda un pèl el nus de la corbata. Té davant seu un informe que diu que a Catalunya hi ha 400.000 alumnes que utilitzen el servei de menjador. El número és massa gros com per a imaginar-se’ls a tots. De fet, ni tan sols és capaç d’imaginar-se a ell mateix cinquanta anys enrere en el pati de la seva escola. El Conseller -que mereix que coneguem la seva feina, igual que hem fet amb la monitora de menjador i el vigilant- agafa les ulleres que li pengen d’un cordill. Les manté en suspens uns segons i finalment les fa descansar sobre el seu nas. Mira a través d’elles i, com si es tractés d’un truc del Mago Pop, els 400.000 alumnes es converteixen en 400.000 menús i tot plegat en 422 milions d’euros cada any (el miracle dels pans i els peixos sembla haver quedat petit). «Cal seguretat jurídica, ho diu la Unió Europea», murmura com si volgués convèncer a un auditori incrèdul, però nosaltres, gràcies a l’omnisciència del narrador, sabrem que ho murmura per a ell mateix, perquè és el primer que hauria d’estar convençut, però li costa. El Decret que té damunt de la taula només parla del menjar. I potser ni això, només parla de qui gestionarà el servei de menjador («grans empreses, cal seguretat jurídica», pensa) i sobretot de qui no ho farà (les AMPA, «sobretot», es reafirma, «que prou feina tenen amb muntar la festa de final de curs, pobres», pensa condescendent).

Els alumnes han tornat a sortir al pati i han trobat la pilota. Ja tornen a jugar, a discutir, a negociar, a repartir els equips, a barrejar-los equitativament entre els diferents cursos, aliens a un senyor amb corbata que no farà res perquè tinguin una pilota nova o perquè els monitors deixin de ser-ho i passin a ser treballadors públics. Com a molt, els hi canviarà l’amo -als monitors, no a la pilota, de qui sempre ho seran els nens- per un de més gros i de més gras que els diumenges seu a la seva llotja de l’estadi de la capital.

Els alumnes tampoc no saben que al cinquè hi ha un veí que ha decidit aixecar-se i escalfar-se els macarrons al microones mentre els veu jugar des de la finestra com cada dia.

Francesc Oliva i Bueno
Regidor de la CUP de Vilafranca