Si no reaccionem, perdrem el tren

La R2Sud amenaça col·lapse. Els retards fa dos mesos que van en augment, i ara començaran les obres del túnel Aeroport-BCN per sota Bellvitge. La zonificació tarifària és abusiva. L’Estació és un edifici fantasma. I el cas és que depèn del tren bona part del present i del futur de Vilanova. Si no reaccionem, perdrem el tren. Molts trens que no hauríem de perdre.

El tren, artèria vital i maltractament col·lectiu.

Per a Vilanova i la Geltrú el tren és clau. És història i és patrimoni. Un Museu que actualment és una de les poques icones que exporten el nom de Vilanova. Però sobretot és present. El tren és l’artèria principal que subministra economia a la ciutat. No hi ha dades exactes, però diria que amb una població ocupada de 27.700 persones (Idescat 2018) i uns 14.000 passatgers al dia, descomptant estudiants, jubilats i aturats, podríem dir igualment que quasi la meitat de l’ocupació laboral de la ciutat passa pel tren.

Una relació laboral d’anada a Barcelona, que és el nostre present, ens agradi més o menys. I una relació de tornada que hauria de ser part del nostre futur: un percentatge gran dels actius que Vilanova pot oferir per guanyar economia i treball ve -i haurà de venir més encara- de la mà del tren.

I tanmateix, Rodalies és un maltractament col·lectiu per als milers de vilanovins que enfilem a diari el camí cap a l’Estació, una pèrdua de moltes hores laborables i una incertesa que no convida a confiar-hi. Una línia que aviat farà 140 anys que està en servei. Mateixos túnels, mateix pas.

Inversions a Rodalies que no arriben mai

Les promeses d’inversió de l’Estat no són creïbles. No és creïble la que ha promès Sánchez per aprovar pressupostos, de la mateixa forma que no s’ha complert mai cap dels milionaris anuncis que ha fet un o altre govern espanyol en relació a Rodalies. El pla 2008-2015 d’inversions a Rodalies va quedar en no res. Dels 4.000 milions d’inversions,  va quedar en 418 al llarg de 10 anys. Van anar a remodelar estacions com la de Vilanova: una presa de pèl.

Al sistema de Rodalies li cal una reestructuració a fons, o corre el risc de col·lapsar-se en el curt termini. Vies auxiliars en determinats trams, protecció de la via, soterraments, segurament  un tercer túnel per travessar Barcelona, que fa de coll d’ampolla i no pot absorbir tants trens en hores punta. Sigui quin sigui el paquet de solucions, suposen una inversió considerable que es produirà en molts anys, sinó situem el tren i la problemàtica al centre del debat. La resta serveix per fer titulars del govern espanyol prometent diners i manifestos d’alcaldes /ses cíclics. Normalment abans d’eleccions.

Una Estació fantasma

Els 1,6 milions d’euros per a l’Estació de Vilanova del Plan de Cercanías 2008-2015 van anar a remodelar el vestíbul per fer-hi botigues, arreglar l’espai, fer lavabos nous, posar valles, reorientar el bar i polir la façana, principalment. De tot això, no hi ha res nou pensat per a la gent. Al contrari, hi vam perdre serveis: ja no va aguantar el quiosc, no pots seure dins l’estació i no hi ha lavabos públics per als viatgers.

El 2007, quan la R2Sud va restar uns quants mesos inservible per les obres de l’AVE, els famosos esvorancs de Bellvitge, la CUP vam fer la nostra primera manifestació al carrer justament pel tren. El 2009 ja demanava el nostre primer regidor Eduard Pinilla[1] que es vetllés perquè les obres i reformes de l’Estació responguessin a les necessitats de la gent, com finalment no ha estat en cap aspecte. El Ple municipal va votar-ne per unanimitat la moció. Des de llavors, la CUP hem presentat diverses mocions en relació a l’Estació i la deixadesa d’ADIF.[2]

La CUP de Vilanova ja vam denunciar aquest malbaratament de diners públics i aquesta inversió absurda d’esquenes a la necessitats dels usuaris, en la moció de 2016. La situació va a a pitjor. El maltractament diari va a més. I les oportunitats que perdem com a ciutat són moltes.

Vestíbul fantasma:  A dins l’estació, el bar és l’únic espai interior que té seients. A pesar de l’enorme vestíbul amb les enormes botigues buides que va costar un dineral públic fer-les, i que tindria més d’una utilitat. Adif ha fet de l’estació de Vilanova una estació antigent, una estació fantasma com a resum del concepte que té Adif del servei, i de Vilanova i la seva gent.

Lavabos: Lavabos nous tancats als viatgers a l’estació amb més viatgers/dia de Rodalies. Cal demanar la clau al bar. Segurament perquè el bar és l’únic servei d’atenció al públic hi ha durant tot el dia.

Taquilla a mitja jornada. Hi ha una taquilla que obre unes hores al dia. Diuen. És evident que no compleix la funció bàsica de vendre billets, ni la d’atendre preguntes, preguntar horaris, informar-se retards,ni òbviament per fer cas de cap reclamació. Ni pel detall aquell de donar-te un bitllet gratis si arribaves brut, fet pols, cansat, i una hora després del que havies d’arribar.

Pas sota via. En el paper clau que té Adif per obrir o tancar la porta de l’estació que connecta per aquella banda Baix-a-Mar i la resta de Vilanova, ADIF ha decidit per la via fàcil: tancar. Certament la solució no és evident. Però existeix. Només cal una mica d’inversió. Les portes no cal que estiguin allà baix soterrades. No costa tant no maltractar-nos.

Aparcament. 14.000 viatgers diaris caldria optimitzar els solars buits de l’Estació, coma mínim per a aparcar-hi si no han de tenir cap altre ús. L’estació té terrenys sota la via, davant de l’Arjau. I té la pastilla enorme del carrer Forn del Vidre, que podria ser aparcament. De cotxes o de bicis.

Bicicleta: El tren no és només una artèria econòmica de Vilanova, sinó que n’és l’epicentre de la seva potencial revolució de la bicicleta. Vilanova és plana, té trànsit relativament poc agressiu i és ideal per a la bicicleta. Llevat que el lloc on més necessari anar en bici, perquè milers d’estudiants i treballadors l’usen a diari, és l’Estació. I l’Estació ahir com avui segueix sent el punt on més bicicletes es roben i més fàcilment. El camp de la mobilitat sostenible, també és un nínxol d’ocupació laboral i inversió productiva si se sap jugar. I per jugar-lo ens cal que jugui l’Estació. La reixa de la dreta de la façana de l’estació, que ara sempre està tancada, dóna a un espai d’andana i jardí de dimensions considerables, que podrien servir d’aparcament de bici o, almenys, de petit parc.

Llocs de treball. El servei de tren abans donava feina i salaris a la ciutat, ara Adif ha externalitzat a empreses de serveis les poques funcions indispensables de manteniment de l’Estació fantasma. Neteja, reparació de les màquines, seguretat i informadors de peto taronja. Tot subcontractat. Sous de misèria, horaris trencadors, contractes temporals. Ni personal de taquilla

L’edifici. Finalment, si Adif fos normal i no aquest forat negre, algun dia hauríem de parlar de la possibilitat de cedir a la ciutat les parts de l’Estació que ja no fan servei al tren. Part de les oficines, avui tancades al públic però encara alguna amb treballadors, i la primera planta que servia en el passat com a habitatge per als funcionaris que l’Estat enviava a gestionar el tren. Però ara no hi viu ningú. No hi ha funcionaris, no hi ha revisors, no atén ningú a taquilla, no hi ha ni telèfon on trucar.

L’edifici de l’Estació és un dels edificis més simbòlics de la ciutat. I és porta d’entrada de visitants –més que ho hauria de ser-. A més, conjuntament amb l’estació de taxis i autobusos i el conjunta de la plaça flanquejada pels dos grans museus de la ciutat, és un espai amb milers de potencialitats. Ara, en canvi, és la porta de darrera de Vilanova, un espai de pas mal pensat, amb cotxes aparcats pel mig, voreres trencades, bicis i motos que fan tap, i autobusos i vehicles que es creuen amb passatgers de pas ràpid que creuen pel mig per anar a l’Estació.

Reaccionem. Activem-nos o perdrem molts trens.

Activem una estratègia col·lectiva en relació al tren. O el perdrem com actiu i artèria de futur, com l’estem perdent. Cal sumar ciutadania, ajuntaments i agents socials i econòmics en una estratègia raonable de denúncia i mobilització que forci la negociació d’inversions i traspassos, cessions d’ús als ajuntaments i Generalitat, i govern democràtic de la infrastuctura que s’ha quedat travada entre el franquisme i el procés de fragmentació i externalització a empreses privades

Però el que NO hem de seguir fent és usar el tren per fotos partidistes, fer pactes de zero recorregut ni estratègia darrera. La següent conversa al Ple municipal sobre trens ha de ser qui, com i quan.

Si podem passar com a ciutat de la gesticulació a una estratègia política i econòmica de planificació, proposta, aliances territorials, institucionals i socials, pressió i negociació, ja haurem fet molt més que els darrers 20 anys per no perdre el tren, per dignificar-ne l’ús i projectar-lo com a futur.