Justícia patriarcal

En aquests dies de reivindicacions feministes, amb permís de les meves companyes dones, voldria recordar que el feminisme va molt més enllà de la reivindicació del paper de la dona, sinó que és un paradigma contraposat al del patriarcat i que és transversal a tota la societat.

El cas que estic vivint és que la meva filla de set anys és víctima de la justícia que hauria de defensar les dones i que, en aquest cas, ha servit per provocar-li una injustícia. La seva mare i jo ens vàrem separar quan la nena tenia uns dos anys i les dues van anar a viure a casa dels pares d’ella, un home molt simple psicològicament i una dona que és una persona depenent, amb tres ictus al damunt i en cadira de rodes, que van ser qui efectivament cuidaven la nena perquè la mare estava primer estudiant i després treballant i no se’n ocupava. Aquest ambient no em preocupava perquè jo seguia formant part de la vida de la nena i m’ocupava d’ella durant el dia a dia. Va ser quan vaig començar una nova relació, al cap d’un any i mig, que la mare va voler apartar-la de mi i va convertir la nostra relació en un conflicte permanent, fins al punt de posar-me una denúncia per maltractament psicològic verbal. Va aconseguir una ordre d’allunyament cap a casa seva fins a la data del judici, que va ser dos anys després, ordre que va aprofitar per poder incomplir sistemàticament el conveni de separació, insultar la meva parella i la meva mare que feien d’intermediàries i rient-se d’aquesta última perquè havia estat una dona maltractada. Vaig haver d’interposar un requeriment perquè complís la bona comunicació telefònica i per poder-la apuntar a l’escola de música, processos que vaig guanyar per al benefici de la nena. Mentrestant, la mare va aprofitar la denúncia per a beneficiar-se de totes les ajudes possibles mentre estudiava la carrera i va arribar, fins i tot, a canviar la nena de població i d’escola enganyant a la directora i la inspectora de la zona. Per sort, altre cop, mitjançant un altre requeriment judicial, van fer tornar a la nena. Mentrestant, ella va agredir en una ocasió la meva parella i el fill que tenim en comú, per la qual cosa ara mateix té antecedents penals, i a mi em va denunciar per trencament d’ordre d’allunyament, cosa que també es va demostrar que era fals. El judici, pel camí, es va convertir de penal a civil i encara em va tocar pagar una multa per insults.

Quan va acabar tot, vaig voler demanar un canvi de custòdia per la tranquil·litat de la nena. Desgraciadament, la jutgessa del Jutjat de Primera Instància Número 7 de Vilanova i la Geltrú, que m’havia donat la raó tantes vegades, va ser substituïda per una de diferent que, davant de la paperassa que tenia al davant i la feinada que li venia la damunt, va obligar a arribar un acord a les dues parts sota amenaça d’enviar la nena a serveis socials. Davant d’aquesta situació, la mare de la nena es va negar a negociar res, fora d’un parell de detalls sense importància, i vaig haver d’entrar al judici per declarar que la custòdia seguís sent per la mare, perquè tenia por de l’amenaça de la jutgessa (i també de la fiscal).

La justícia ha d’entendre que defensar una dona a qualsevol preu no és feminisme. Donar-li la custòdia a la mare entenent que serà qui la cuidarà millor, és justícia patriarcal. Aprofitar-se com a dona d’unes eines legals que tant ha costat d’aconseguir, és il·lícit. I apartar el pare dels fills és violència cap aquests fills. La meva filla seguirà vivint a càrrec de dos ancians que la tenen tot el dia mirant la televisió i sota la custòdia d’una mare que creu que veient la nena a partir de les vuit del vespre és fer-li de mare. I tot això, ironies de la vida, gràcies a una jutgessa i fiscal d’instrucció, a una altra jutgessa i fiscal en el judici, totes quatre dones, i tants professionals de l’entorn de la nena que ho han vist i no han fet res, que s’ha evidenciat, un cop més, que encara tenim molt camí per recórrer fins a aconseguir una societat plenament feminista.