55 Urnes per la llibertat

El divendres al vespre a La Sala es va inaugurar l’exposició 55 urnes per la llibertat. Comissariada per Fina Duran i Esteve Sabench amb una posada en escena excel·lent per Jordi Tolosa que per iniciativa de l’ANC de Vilanova i la Geltrú i la regidoria de Cultura ha arribat a la nostra ciutat després de ser per aquest ordre a Brusel·les, Perpinyà i Barcelona. Tot just entrar a la Sala Gran, vaig quedar impressionada per la bellesa i impacte.

Som on som perquè existeix l’1 d’octubre de 2017. No recordo si se n’ha fet massa èmfasi, però era un 1r. d’octubre quan Franco va ser nomenat cap d’estat. Pot ser o no coincidència, però si bé aquell 1 d’octubre de 1939 iniciava oficialment un llarguíssim cicle de repressió i violència, el nostre 1r d’octubre iniciava un cicle invers: resistint la violència i ara la repressió, hem obert pas en el camí de l’alliberament nacional.

Hervé Pi, Coordinador de Solidaritat Catalana a Catalunya Nord comença el seu article al catàleg amb la frase Com un nounat, aquell diumenge 1 d’octubre de 2017, les urnes són esperades de matinada. Efectivament, assistírem, protagonistes, al naixement d’un somni. Del resultat i de les seves conseqüències d’aquell dolorós part tots ens n’hem format una idea. Han passat 18 mesos. Uns mesos que ens han obligat a fer tota mena d’exercicis de recuperació per a superar el trauma i el dol que han suposat els cops, la presó i l’exili. Les tècniques usades han estat, bàsicament, analítiques: tertúlies a ràdios i televisions, llibres de periodistes, de polítics, de politòlegs i d’historiadors. Tot plegat ens permet tenir el mapa de la situació. Sabem d’on venim i fins i tot ens veiem més o menys en cor de planificar on volem anar.

En qualsevol situació de gravetat també cal saber canalitzar les emocions. Unes emocions que no tothom està capacitat de ordenar i transformar en moviment positiu. Aquesta capacitat només és en mans de l’art, de la música i de la literatura. I és justament això el que, amb un element comú com és l’urna nosaltres, gràcies a l’acció dels poetes i escriptors, dels fotògrafs i els artistes cadascun de nosaltres davant les 55 urnes per la llibertat trobarem aquella companyia que ens ajudarà a visualitzar i expressar les nostres emocions contingudes.

L’altra funció que històricament li ha correspost a la cultura i que des del meu punt de vista és el tronc que li dóna sentit, és el compromís. La cultura sol anar lligada al compromís. La cultura sense compromís no és cultura. Una societat compromesa genera cultura. La cultura sol anar lligada amb la solidaritat. I és això justament el que mostra aquesta exposició i molt especialment es constata la solidaritat que prové, una vegada més, silenciosa i perseverant, des de la Catalunya Nord. En aquesta mostra hi veurem representades expressions de la pàtria completa.

A l’exposició hi ha algunes fotografies que són la síntesis de tot: en una de les primeres s’hi veu un xicot davant un policia mostrant-li un cartell que diu: Àvia nosaltres vencerem. Franco No ha mort. Una mica més enllà en trobarem una altra que ve a ser una conseqüència de l’anterior perquè s’hi veu una munió de joves que enganxen cartells amb el lema: Votarem per ser lliures.

L’exposició i el catàleg és fruit de la generositat solidària de totes les persones que hi ha participat, entre ells el vilanoví Pep Duran. Ara ens correspon a nosaltres afegir-nos a la seva invitació. La situació dels presos polítics i dels exiliats, de tots els represaliats necessita de la nostra acció. En síntesi, comprem el catàleg perquè els guanys s’adrecen directament a la caixa de solidaritat. Però el catàleg amb un disseny immillorable de David Torrents, demostra que la solidesa de la solidaritat quan va lligada a l’estètica estudiada i perfecta, s’aposta no pas per la resistència estricta sinó per la construcció enèrgicament positiva. L’exposició i el catàleg ens indiquen el camí: seguretat, serenitat, fortalesa i determinació. En el llibre, a més de les obres dels artistes i dels fotògrafs, hi trobarem aportacions de polítics, de poetes, filòsofs i crítics d’art. Un d’ells, Joan M. Minguet recull una frase sensacional de Rosa Luxemburg: Qui no es mou, no sent les cadenes. Som aquí: notem les cadenes. Sabem de què ens hem de desempellegar.

I finalment vull afegir una citació  de Julià de Jòdar que dies enrere a Vilaweb escrivia: En art, igual que en la vida, allò que no mata, engreixa. I no es pot donar mai per mort res que continuï essent portador de vida, més que més si ho fa la gent per milers… (Julià de Jòdar, Vilaweb, 10 abril)

Cal seguir, seguir, seguir. Treballar, treballar, treballar. Guanyarem!