Mentre em moria

Acaba de publicar-se Mentre em moria (Edicions de 1984), de William Faulkner en l’excel·lent traducció d’Esther Tallada, que reprodueix amb encert la parla poc culta i desendreçada, i tan brillant com tallant, dels personatges que componen la simfonia de veus de la família d’Addie Bundren, la dona que mentre s’està morint sent sota la seva finestra com el seu fill gran, en Cash, li està fent amb una gran pulcritud la seva caixa mortuòria.

Es diu que Mentre em moria, publicada l’any 1930, és una de les obres mestres de l’autor nord americà William Faulkner (1897-1962). Ho és, sens dubte. I el que podem afirmar des de la nostra perspectiva actual és que l’estil de l’autor ha estat imitadíssim. Faulkner va encetar una manera d’escriure novel·les en la qual hi predominen els monòlegs interiors, així com les múltiples veus narradores amb els seus punts de vista com en un calidoscopi, com és el cas de Mentre em moria, en la qual llegim-sentim la veu dels protagonistes d’un relat coral: la família Bundren amb els seus cinc fills, cadascun amb el seu color, to i complex món personal, així com les veus dels veïns i altres personatges que componen un retaule en el qual es dibuixa, tan descarnada i cruel, la vida duríssima i pobre del sud en els anys de la Gran Depressió. Una època en la qual la misèria no només es va donar en l’àmbit econòmic sinó també en el moral (Els miserables, de Víctor Hugo, seria un bon referent). Misèria d’esperit i sordidesa ambient en el qual hi pesen tant els sentiments de culpa i la transgressió com la lluita per la supervivència tan física com anímica en unes personalitats ben trencades.

Tot llegint Mentre em moria un lector actual es pot preguntar com pot créixer l’ànima, les seves virtuts i bondats, en un ambient de tan d’ofec en el qual se succeeixen tantes tragèdies i dificultats quotidianes. A Mentre em moria Faulkner dóna una resposta a la pregunta, que és metafísica, a través de cada personatge. Les respostes van des del dolor íntim, insuportable fins a la bogeria, a la sublimació a través d’una pietat exagerada, així com a través d’un cinisme que ratlla la maldat, l’estupidesa o la irresponsabilitat com és el cas de l’Anse Bundren, que si bé malda per complir la promesa que li va fer a la seva dona de dur-la a enterrar a Jefferson, la ciutat dels seus orígens, també és cert que només pensa a fer-se unes dents noves i, a penes vidu, tornar-se a casar.

Mentrestant, tota la família en pes han carregat al carro el taüt amb la mare morta, que és a punt de desaparèixer aigües avall a causa de la tempesta que s’ha endut els ponts del camí. Mentrestant, en aquesta odissea catastròfica per causa dels elements i per la manca d’intel·ligència a l’hora d’enfocar les solucions als problemes, anem visualitzant els pensaments dels personatges, principals i secundaris, així com anem sentint també la veu de la senyora Addie Bundren, recurs literari que m’ha dut a recordar una novel·la de la xilena María Luisa Bombal (1910-1980): L’amortallada, publicada l’any 1938. Quan comença el relat, la protagonista acaba de morir. A la nit, mentre continua amortallada sobre el llit, se li obren els ulls sense que els altres se n’adonin i veu tot el que passa al voltant. La visió dels qui la van a veure morta i la vetllen li porten records del passat. Es tracta d’una novel·la amb rerefons psicològic i allunyada del realisme positivista, racionalista, com també ho és Mentre em moria, de William Faulkner. Ambdues novel·les són exponents de la literatura del realisme fantàstic que permet tants matisos narratius per més que les històries potser estiguin inspirades en vides reals, si bé malfadades i estripades com les dels membres de la família Bundren. Segons la llegenda, Mentre em moria va ser escrita per Faulkner, que aleshores treballava de vigilant de nit a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí, en només sis setmanes, de matinada i febrosament.