Fantasmones Rojos

Aquest llibre és un recull d’un seguit d’articles escrits que van ser publicats al diari falangista “Solidaridad Nacional” al llarg d’aquest període del 1939-1940. Són articles amb una clara intencionalitat de tergiversar l’actuació de destacats personatges de l’època republicana i del catalanisme. És una mostra clara de la voluntat  cruel dels vencedors no sols de anorrear als vençuts sinó de fer palès l’odi i el menysteniment de persones que amb les idees van contribuir a enaltir el catalanisme.

L’edició del volum ha anat a càrrec de l’Eulàlia Pérez que és Doctora de Filologia Catalana per la Universitat Autònoma, en aquesta mateixa universitat exerceix la docència i forma part del grup de recerca de literatura catalana. No és la primera obra que tracta de la premsa i el franquisme ja que va publicar juntament amb Pilar Cabellos de l’estudi “Destino, Política de Unidad1939-1945” en el que s’analitza la trajectòria d’aquesta publicació que, nascuda durant el franquisme, va esdevenir una de les primeres revistes que van tenir una obertura cap a posicions més democràtiques. Actualment està treballant en un estudi sobre la política cultural del primer ajuntament franquista de Barcelona.

Solidaridad Nacional, més coneguda com la “soli”, diari que s’atorgava el subtítol de “Diario de la Revolución Nacionalsindicalista” va anar evolucionat ràpidament per convertir-se en el diari de “Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS”, va voler constituir-se en el diari de referència de la doctrina falangista a Catalunya. No ho va aconseguir. Bastit amb les restes que van quedar de la publicació anarquista “Solidaridad obrera” va tenir una llarga vida periodística però en els seus primers temps a traves de la secció de retrats “fantasmones rojos” es va convertir en un instrument extremadament manipulador de la realitat històrica i d’una voluntat de desprestigiar a personalitats de l’anterior règim. Destil·la en certa manera un odi abjecte contra les persones i contra el pot que representarà qualsevol posició democràtica i catalanista. Es tracta de fomentar el desprestigi, l’insult i la difamació contra persones que van tenir un paper rellevant com intel·lectuals vinculats al catalanisme. La mentida difamatòria, la burla més cruel és usada sistemàticament i planificadament contra persones com Macià, Pau Casals, Rovira i Virgili, Carles Riba, Eugeni Xammar... amb l’intent d’anorrear qualsevol vestigi de la cultura catalana i els seus protagonistes.

Les dictadures tenen la necessitat d’uniformitzar, la voluntat de tallar qualsevol diferencia, de reprimir les manifestacions culturals que no siguin les pròpies dels vencedors. Però l’actitud moral d’alguns dels executors d’aquesta política de la dictadura van anar més enllà de les consignes i van fomentar l’odi volent expandir la seva misèria moral entre la població. Sortosament no ho van aconseguir perquè ben aviat la resistència de petits nuclis va preservar la història i va anar difonent la cultura catalana novament. Però noms com Miguel Utrillo, Miguel Barangó- Ruiz, López Chacón i altres han passat a la història com personatges ignominiosos que van carregar sense raó ni pietat contra altres persones que sols havien defensat les seves idees i havien treballat per la cultura del seu país.   

Des de sempre la Falange va considerar que la premsa era un instrument cabdal per la transmissió de les seves idees i també per generar estat d’opinió. No és estrany doncs que un cop acabada la guerra i fins que alguns del personatges vilipendiats ja eren morts, es dediquessin a aquesta funció d’intoxicar a la ciutadania catalana atacant despietadament a algunes de les persones que havien estat referents polítics com Macià o Companys o intel·lectuals i artistes com Pau Casals, Carles Riba, Nicolau d’Olwer i altres. La voluntat era ben clara, en un territori com Catalunya que no els era favorable, calia redoblar la feina d’adoctrinament i les planes escrites a la “Solidaridad Nacional” eren una clara mostra d’aquesta voluntat.

Realment el subtítol del llibre “La venjança falangista contra Catalunya” es mostra amb tota la cruesa amb el conjunt d’articles dedicats a aquestes personalitats. El catalanisme va ser sens dubte una de les fixacions obsessives del falangisme i també del franquisme sociològic. Si en un principi es creia que amb Catalunya hi hauria un tracte més de deferència a fi i efecte de guanyar-se a la població que havia patit fins a límits insospitats durant la guerra la repressió que es va exercir i la voluntat de genocidi cultural va mostrar la cara més funesta de la dictadura franquista.

Segurament aquest llibre hauria de ser de lectura obligada en alguns instituts perquè les corrents revisionistes de la història volen ara justificar i minimitzar el franquisme i la seva repressió. Cal conèixer amb tot el seu carregament d’insídies i insults cap el nostre país i contra tot allò que poder fer una certa olor a democràcia.

Cal perdonar, sens dubte, però no cal oblidar sobretot per evitar que fets com aquets es reprodueixen a la nostra història. Cap contemplació amb el feixisme, cap pas enrere en oposar-nos a algunes corrents de pensament que volen justificar el que és injustificable i presentar com a salvapàtries a un seguit d’assassins sense escrúpols i a aquells que els feien el joc brut.

Fantasmones Rojos (la venjança falangista contra Catalunya 1939-1940).
Edició d’Eulàlia Pérez i Vallverdú
Edicions “A Contravent”
Barcelona 2009