El Penedès: el pati del darrera de l’àrea metropolitana?

La gent que vivim al Penedès valorem la seva situació geogràfica, el seu caràcter forjat a través dels segles, el paisatge de vinya i olivera, de muntanyes i de mar, el patrimoni ric i divers, les tradicions. Estem afectats pel què el meu bon amic Jaume Casañas en diu la “penedesitat” que és una manera de ser i de fer.

Fa temps que el Penedès s’ha convertit en un cavall de batalla i en la lluita compartida per molts actors: ciutadans, polítics, empresaris... que en veuen les potencialitats i s’esforcen per dotar el territori d’oportunitats de feina i prosperitat, això sí d’una forma que pugui coexistir amb l’essència del territori.

Però, ai las! El Penedès no és Barcelona ni la seva àrea metropolitana, no té la massa crítica poblacional suficient per a ser objecte del desig i/o interès per a què d’una vegada per totes s’hi aposti decididament.

Els penedesencs ens en fem creus: Com pot ser que un territori central no sigui considerat amb l’atenció que es mereix? Quines dades hem d’aportar més? Quant temps haurem de seguir picant pedra per a què ens escoltin?

Mentrestant el Penedès s’està convertint en el pati del darrera de l’àrea metropolitana. Destí i objectiu de la població que es veu expulsada per motius econòmics majoritàriament d’aquesta. I, és clar, al pati del darrera pel que es veu no cal prestar-li gaire atenció perquè no es veu tant.

Dia a dia, any rere any, anem perdent oportunitats i esperant que ens toqui el torn. No és que les associacions, les administracions i la classe política del territori no hi dediquin esforços, és que la majoria de vegades qui t’ha d’escoltar és sord i mut també.

¿Quants projectes cabdals, no només per al Penedès sinó també per a Catalunya en general, estan dormint a les taules dels despatxos esperant decisions polítiques que no arriben? ¿Quantes aportacions que impliquen posar en valor els actius actuals i apostar per desenvolupar una indústria respectuosa amb el medi ambient però alhora que permeti ser puntera en la transferència de coneixement estan encallats? ¿Quantes vegades haurem de dir que tenim les taxes d’atur més altes de Catalunya? ¿Quantes el risc de pobresa infantil més alt? Per què la Vegueria Penedès després de més de dos anys no s’implementa?

No vull cansar amb dades que s’obliden però que estan a l’abast de tothom i són fàcils de trobar per al lector però ja en començo a estar una mica tipa. Sí tipa, dit amb la boca plena, de bones paraules i de falta d’acció. Tipa i farta del menysteniment, de la desídia, de la falta de plans reals que es materialitzin més enllà de les bones paraules, que dit sigui de passada sempre són les mateixes, que no arriben mai enlloc.

El Penedès era possible, però no existeix a ulls dels que prenen les decisions. Això sí totes les externalitats negatives ens afecten perquè quan Barcelona mou una pestanya l’efecte papallona arriba al Penedès, no de forma positiva malauradament.

Mentrestant anem creixent en població que, la majoria de vegades, ve forçada i no s’integra en la penedesitat, no ens han triat de forma voluntària sinó obligada, la societat queda més descohesionada, es traslladen actituds, moviments i dinàmiques pròpies de les àrees metropolitanes i es dilueix l’esperit.

Necessitem com el pa que mengem polítiques que apostin per l’equilibri territorial, que llegeixin el moment i les necessitats, valentes i decidides, planificació realment estratègica i, sobretot, execució si pot ser per ahir perquè anem tard, molt tard.

No volem ser el pati del darrera de ningú, tenim dret a ser el jardí del davant.

Eva M. Serramià Rofes