-
Tribuna
-
Eva M. Serramià Rofes
- El Vendrell
- 21-08-2019 13:56
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Espanya està sense Govern efectiu. Bé sí, en té un en funcions, una situació que comença a ser normal al país, encara que no sigui la més desitjada. Sembla ser que la classe política no entén que hi ha una situació de canvi de paradigma: s’han acabat les majories absolutes i ha arribat l’era del pacte. I així portem gairebé 8 anys.
És senzill, a priori, però els costa assumir-ho. Ja ho sabem que una majoria dóna una facilitat a l’acció de govern perquè després de discursos i posicionaments de l’oposició pots tirar endavant les mesures, les lleis i les disposicions que calguin. Ja ho sabem que alguns hi somien cada dia però la societat i les urnes no ho donen.
Diu Yuval Noah Harari que la gent vota amb els peus (vegis “21 lliçons per al segle XXI”). Tal qual. I fa una anàlisi del què finalment decideix el vot que, contra tot el que seria raonable, no és un estudi a fons de les propostes i els programes, ni tant sols la qualitat o la talla del candidat/a, sinó que són els sentiments. Els sentiments, les percepcions, la fe o l’esperança, no entenen de raons. Aquest fet explica resultats electorals que, des de certa distància, són sorprenents, com per exemple que un pallasso guanyés a una dona preparada als USA.
Així, doncs, estem altra vegada vivint una època de desgovern perquè són incapaços de trobar punts d’acord que els permetin una majoria i una elecció de president. En els darrers anys aquesta situació s’ha viscut més d’una vegada i, és clar, sense un govern dos dels poders sobre els que, teòricament, es basa un sistema democràtic fallen: el legislatiu i l’executiu.
Però el poder és com la matèria, que no es crea ni es destrueix, i si hi ha un buit aquest l’ocupa el poder que queda, que no és elegit pels ciutadans sinó que té vida pròpia i el seus mecanismes de pervivència i reproducció, bastant endogàmics francament i poc democràtics, en el què encara impera un forma de fer més pròpia del franquisme que de la democràcia. Hem vist com es creix dia a dia i com adopta actituds fatxendes.
És el que està passant d’uns temps ençà en els què veiem com les institucions i el poder judicial s’han apoderat del panorama aprofitant el buit que ocasiona la debilitat i la incapacitat de la política i els polítics. Quan els tres poders es desequilibren el desastre està assegurat.
Ho hem vist i patit sobretot des del 2017, eleccions repetides, fallida del govern, moció de censura per no arribar enlloc, judicis, atemptats als drets i llibertats fonamentals com els d’expressió i manifestació ... i, au, torna a començar.
Les conseqüències no són banals sinó molt i molt perilloses: falta de pressupostos, de legislació necessària, provisionalitat, inestabilitat, enrocament de posicions, comunitats que s’han d’estrènyer el cinturó i fer un esforç fiscal extra si volen seguir prestant serveis als ciutadans. Una desacceleració econòmica que ens hauria de posar els pèls de punta perquè encara no hem sortit d’una crisi molt profunda. Un deute estatal del 100 % del PIB. Un atur que no cessa. En fi una sèrie de catastròfiques calamitats que poden anar a més.
Sembla que enlloc de fer-se preguntes i veure que si sempre fan el mateix tindran els mateixos resultats, ja ho dèia Einstein, ja els estigués bé perquè, segurament, els motiven més els interessos propis que el benestar del país. No dic personals, que també, però sí de partit.
Crec que haurien de fer una reflexió profunda: nous escenaris, noves dinàmiques, per força han de comportar visions i respostes adequades als nous paradigmes. Reforçar la qualitat democràtica, confiar en què el diàleg pot resoldre molts problemes, ser generosos i no adoptar aquelles actituds de “mantenella y no emmendalla”. Així no arribarem enlloc. Les actituds prepotents, la supèrbia, voler que l’altre se sotmeti, manca de capacitat d’entesa i negociació, d’empatia, l’immobilisme no són bons companys ni per a la resolució de conflictes ni per a qui aspira a dirigir una nació.
Mentrestant a l’agost es veu que es prenen vacances ja veurem si per reflexionar i arribar a algun port o només per tornar al dia de la marmota.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!