Entre banderes i carrers

Part 2

La bandera espanyola onejant en Ajuntaments de la comarca serveix per deixar-nos clar que hi ha una qüestió de domini territorial, polític, econòmic per part de l'estat espanyol; i també, que hi ha un reconeixement polític manifest a aquest estat per part d'alguns dels consistoris.

Bé cal admetre que encara que la bandera no onegi, el domini hi és, i és efectiu. Així i tot, la lluita pels (o en contra dels) símbols s'ha de concretar en una lluita per la materialitat de tot allò que representen: una lluita a les institucions, és clar, però especialment i ineludiblement, una lluita als carrers. O és que ens hem oblidat d'aquella màxima que diu que el poble mana i el govern obeeix? Sols fent efectiu el càntic que tant s'ha estès des de l'1O de 2017, els carrers seran sempre nostres, aconseguirem que les institucions també ho siguin.

Les joves que estan lluitant als carrers d'arreu dels Països Catalans no ho fan (només) per una qüestió d'independència, ni per una sentència injusta. És un brot de malestar i de ràbia contra un estat caracteritzat per la corrupció i que no és capaç de jutjar-la, com tampoc fa amb els violadors. És un estat que fa del Mediterrani un cementiri, i dels desnonaments un esport nacional. Un estat que combat contra la voluntat dels pobles, que enfonsa la vida a 8 joves per una baralla a un bar i que condemna a artistes pel contingut de les seves obres.

És un estat que dinamita el sistema de pensions i que posa a subhasta els serveis públics.

I davant d'això, governs municipals que es posen la xapa d'independentistes o sobiranistes no s'atreveixen a despenjar la rojigualda.

Sabem que no us partireu la cara als carrers. Tampoc us ho demanem. Però us hauria de caure la cara de vergonya per no atrevir-vos a realitzar un gest de desobediència tan simbòlic com el de despenjar una bandera; sense electoralismes, sense tornar-la a posar l'endemà d'un acte pels presos. Simplement assumiu les implicacions de la posició que dieu ocupar.