La taula viatgera

Fa temps, en la meva vida laboral com a funcionari -del “Ministerio de Educación” primer i del Departament d’Ensenyament desprès- vaig conviure amb una docent castellana que defensava que el funcionariat ben entès era una agència de viatges. De fet, ella va estar quatre cursos a l’institut de Vilanova i la Geltrú, desprès d’haver passat per tres destins anteriors, el darrer dels quals, Canàries. Ho tenia molt clar.

Quan aconsegueixes superar les oposicions, deia, demanes un primer destí, t’hi estàs uns anys i, quan et canses del lloc, t’apuntes al concurs de trasllat demanant el lloc que en aquell moment et fa el pes, i comences una nova vida en el teu nou destí. Una estratègia, deia en veu baixa, que et permet no haver de trencar-te les banyes en la teva feina. Perquè el funcionari que es portava malament o no complia, gràcies a tenir la plaça assegurada, el màxim càstig que podia rebre era que el canviessin de destí, mantenint-li la condició de funcionari, i el sou, naturalment.

Pedro Sánchez sembla haver aprés aquella lliçó. I aprofitant que ha creat una taula de diàleg amb Catalunya, ha començat a transformar-la en una “taula viatgera” que es passejarà per les diferents autonomies per, segons ell, “prendre el pols” a cada comunitat, i així poder donar una resposta més ajustada a les seves necessitats. Naturalment, amb l’esperança, com aquella companya de feina, de poder mantenir la seva condició de governant. L’agència de viatges.

De fet, l’estratègia no és nova. Els reis medievals, fruit de l’estructura social que dividia el seu regne en baronies, ducats i altres regnes de taifes, tenien una cort ambulant. Sense capital fix. Invent que arribà amb els regnats absolutistes, quan el control a distància es feu possible. Aquella cort medieval, es desplaçava contínuament pel territori, sojornant avui en un lloc i demà passat en un altre, amb l’objectiu doble de cobrar els impostos i assegurar-se la fidelitat del senyor feudal de la zona. Naturalment, les despeses de l’estada, anaven a càrrec del que hostatjava al rei i al seguici. Un costum que, a mesura que la cort reial es va complicar i créixer, anà esdevenint més costós per qui ho patia. D’aquí que sovint el rei, si quedava satisfet, concedís privilegis fiscals, en forma de carta municipal, a la vila que l’havia acollit amb tant amor i generositat. Son les Vilafranques o les Vilanoves que tant sovintegen pels nostres territoris.

Pedro Sánchez, repeteixo, sembla haver après aquella lliçó i, conscient que el seu poder es sustenta en bona part en el dels que manen a cadascun dels territoris autonòmics, ha decidit que, en comptes d’acollir periòdicament l’acatament dels territoris al Senat o al palau de la Moncloa, serà ell qui traslladarà la seva cort a cadascun dels territoris. No ha tardat ni una setmana en donar-ne la primera prova. La Rioja l’ha acollit aquest cap de setmana. Un territori propici, amb Concha Andreu com a presidenta i el PSOE com a partit de govern, al que Sánchez ha desplaçat setze ministres per debatre temes secundaris i proclamar la regió capdavantera en temes enològics.

Un resultat que, a primer cop d’ull, no justifica el soroll mediàtic que s’hi ha volgut donar. Pero que probablement busca intentar rebaixar la sensació de greuge comparatiu generada per la taula bilateral amb Catalunya, a la que tots les mitjans de la dreta ja assenyalen com a “comunitat favorita” que té el govern de l’estat collat pels vots d’ERC que ja li han permès aprovar l’aixecament del sostre de dèficit al Congrés.

Però l’estratègia, també aquí, beu de les fonts medievals. Aquella cort ambulant, com la taula viatgera actual, quan s’instal·lava per uns dies o setmanes en algun lloc del regne, havia de mostrar tot el seu esplendor, el seu luxe, com a símbol aparent del poder que, sovint, no tenia. D’aquí que Sánchez desplegui el seu estol de ministres cada cop que aterra en un lloc o rep els visitants. El senyor no sols ha de tenir poder. També ha d’aparentar-lo.

Esperem doncs que les contrapartides de tot aquest “tour” per les autonomies, no siguin només aparents. Virtuals. Podrien ser, tant de bo, els vímets per construir un nou cistell on tots ens sentíssim còmodes. Que corren temps de globalització en els quals, agradi o no, el petit pot caure més o menys simpàtic, però no té massa capacitat d’influència en el conjunt.