La Marta i el coronavirus

La nit anterior no ha pogut dormir, ni aquesta tampoc, ja fa dies que no dorm bé, des de que li van dir el mig d’un aldarull que no tornés a la feina.

Recorda l’escena en mig de la classe a tercer d’ESO, els alumnes que la miraven cercant algun símptoma amb ella, un petit esternut, una mica de tos de tant escridassar i demanar silenci, per després tots a riure i el ximple de la classe cridant:

- Coronavirus a classe. Tots casa!!

Ella pensava que el departament els avisaria amb certa anel·lació per preparar la sortida cap a casa i els materials amb certa dignitat, però tot es va precipitar, i més que dignitat va ser que la histèria es va colar dins les classes, per tant  cap a casa i tot parat pel coronavirus. Nois i noies cridant emocionats i cantant. Que cantaven? Que cridaven? Molt de soroll i poques paraules per entendre, confusió màxima i ara més en calma, es dedica a enviar materials didàctics per la xarxa, sense tenir gaire clar si els tornarà a veure.

El seu company de casa, de llit, de vida en aquest moment, està engrescat amb la situació forma part de l’equip directiu de la feina i era se sent imprescindible. Ella no li vol dir que les circumstàncies fan, que el seu cap i que també el cap de finances estiguin, un ingressat i l’altra a casa confinat i enfebrat, bé les circumstàncies penoses fan que ara ell es pensi que és el mèlic del món.

I en Jaume sí que dorm, te la el·líptica que estava plena de pols al garatge que ara treu fum, i també fa abdominals i es posa a fer peses mentre rep trucades.

I a sobre d’estar accelerat, en Jaume, també va excitat i només te ganes de sexe a tota hora. I la Marta, aiiii la Marta acaba de descobrir que no sap qui és aquest amb qui viu, amb qui comparteix els dies i amb qui dorm. Però ara li molesta. Mal moment per dir-li mira. “Ves un dies a casa de la teva mare que ni tinc ganes de follar, ni tinc ganes d’escoltar les abdominals que fas, ni la música aquesta que et poses quan puges a la el·líptica”

Ella esta, està, no sap com està la Marta, encara no sap si te angunia, por, angoixa, la incertesa i el patiment de la gent quan veu les notícies la col·lapsen i mira una cosa sí que sap que sexe ni ganes. La libido es quelcom que no sap on és. La ha matat el coronavirus

Ella no en té de coronavirus i si en té no ho sap, però si que desitjaria que en Jaume en tingués el suficient per que algun se l’emportés de casa, i després mira igual ja s’ha acabat el confinament i cap a casa la mare.

El Jaume es un pedant, envanit, un narcisista que ara per fi ha quedat tal com és davant d’ella; Un mascle alfa que parla només d’ell, i li diu tot el dia com està millorant el seu rendiment tant físic com el seu posicionament a la feina.

El veu fins i tot content, com si no veiés que només una mica més enllà, potser als pisos del costat la gent pateix.

Però la Marta avui s’aixeca il·lusionada, ja ho ha decidit, quan s’acabi el confinament el deixa, no sigui que a l’any torni a aparèixer un altra virus, i de nou confinats a casa, amb aquest home que es transforma amb un ser dèspota quan ella el que necessita és un esser humà. Una vegada mira, un altra ja no cal.

Així que pressa la decisió, només cal passar els dies i fer la seva per casa. Ha decidit preparar-se físicament i psicològicament per quan arribi el moment de deixar el company, i mira de llegir articles de psicologia de com deixar una relació, fa consultes online ja a una advocada, i també es cuida molt amb el menjar i fa gimnàstica que cerca per youtube. Tot un conjunt de mesures per arribar al dia clau forta en tots els sentits.

A més a més, fa una rutina diària per no perdre l’ànim i superar-se una mica cada dia, amb el cronmetre a punt corre escales avall, arriba fins el garatge salta dos cubells, fa un parell de voltes als cotxes, després escales amunt, un dos, un dos, petits saltironéts pels mig del menjador com si portés un sac, gira en direcció a la porta, més escales a corre cuita i cap a les golfes, a dalt de tot es tira al terra i fa cent abdominals, sense esma ja, escales cap avall, corre cap el llit, després fins la cuina, no sap com va de temps, creu que li manca respirar però pot fer un últim esforç fins a tocar la porta del despatx. Para el cronòmetre.

Mira el temps aconseguit i satisfeta s’anadonà que ell no seria capaç d’aconseguir aquesta fita i que ja es hora d’escoltar els alumnes que l’esperen amb els seus dubtes a skype.

- Aquesta nit què?- li diu ell amb ganes de tot.

- Estic cansada que no em veus.

Ni la veu, ni pot ser la vist com ella volia mai, però almenys ella ja ho ha vist tot.