Salvar el poc que ens queda: frenem l’Autòdrom del Terramar

Hauré recorregut cada un dels camins més de mil vegades i tot i així trobo cada dia un detall commovedor: un feix de llum sobtat que es filtra entre les branques, el silenci interromput pel so d'un animal que s'arrossega entre els esbarzers, amagant-se, una guineu despreocupada asseguda entre les vinyes, amb el cap elevat cap al cel, totalment aliena a la meva presència, semblés que contemplant el paisatge.

Quan penso en tot el que desapareixerà si finalment es porta a terme el projecte de l'Autòdrom de l'Terramar, situat entre Sitges i Sant Pere de Ribes, aprovat per la Comissió Territorial d'Urbanisme en una reunió precipitada, gairebé podria dir-se que clandestina, el passat dissabte 8 de Maig, i que contempla la utilització de més de 600.000m2 de sòl, la creació de complexos hotelers amb el seu aparcament per a 3200 cotxes, en el que ara és una zona verda (una part de la qual, per cert, està inclosa en la Xarxa Natura 2000, pel seu valor natural) em travessa un dolor difícil de descriure, barreja de frustració i sentiment de pèrdua. Però quan contemplo la possibilitat que aquest projecte sigui la justificació per a la requalificació del terreny i la seva urbanització futura, el que seria vulgarment conegut com "pelotazo urbanístic", el dolor és tan intens que em costa sostenir-ho i tinc ganes de deixar-ho passar.

I precisament això, sent sincera, és el que he estat fent durant els últims mesos: deixar-ho passar, ignorar-ho, enterrar-ho  en el més profund de la meva ment, amb l'esperança que si no hi pensava, deixaria de ser una amenaça real, intentant convèncer-me que les associacions de defensa de la natura cuidarien de la zona en nom de tots.

Què ha canviat llavors perquè em decidís a participar en la lluita?

Per què no he pogut deixar-ho estar?

Evidentment té relació amb la pandèmia que estem vivint, de la qual sembla que tot just comencem a sortir després de dos mesos terribles.

Jo sóc metge, especialista en ginecologia, i gran part de la meva feina consisteix en ajudar les dones a portar a el món als seus nadons en condicions segures. Utilitzant termes més romàntics: em dedico a rebre a la vida que comença. I és una feina increïble, la majoria de les vegades.

Però en els últims anys una pregunta m'assalta cada vegada amb més freqüència quan veig una mare acollint per fi al seu fill en el seu pit: ¿quina vida li espera a aquest nen? En quin tipus de món haurà de créixer aquest nadó rosat i indefens?

El covid-19 ens ha permès entreveure com pot arribar a ser el món si no comencem a tenir cura de la natura, posant de manifest la importància de mantenir l'equilibri dels ecosistemes que ens envolten, ja molt fràgils.

Les perspectives de vida, si no ho fem, no són molt favorables: fenòmens climàtics extrems, noves infeccions, pobresa i fam.

No penso tant en mi mateixa a l'escriure això; després de tot, tinc 34 anys i puc dir que he gaudit moltíssim: he passejat entre arbres, omplint-me les mans de resina, he dedicat tardes senceres, lliures de pressa, a recollir espàrrecs, he nedat en rius d'aigua gèlida fins a adquirir una tonalitat violeta; tinc bons records.

Però, i tots aquests nens? No mereixen ells que els adults, que tant ens esforcem per portar-los a el món, procurem que aquest món sigui el millor possible? Que tinguin l'oportunitat, com hem tingut nosaltres, de passejar entre arbres, de delectar-se en el silenci i, si són molt afortunats, de descobrir a una guineu contemplant el paisatge?

Jo crec que sí, crec que és la nostra obligació intentar recompondre l'entorn o com a mínim deixar de destruir-lo, i per això, demano encaridament a la Generalitat que freni aquest projecte especulatiu.

Cuidem la nostra naturalesa: No a l'Autòdrom de l'Terramar