Realitat(s)

De nou, primeres vegades.

(Re)néixer. (Re)començar. (Re)fer. Setanta i escaig dies després, la nova normalitat sembla que s’ha instal·lat de ple a les nostres vides.

Ara el món es divideix entre qui duu mascareta en públic i qui, malgrat l’obligatorietat, encara s’hi resisteix; al carrer, ens hi ensenyen civisme: camineu per la vorera de la dreta. Se m’escapa el riure quan veig els cartells que ho proclamen amb lletres grosses, no puc evitar pensar en el munt de discussions que he tingut sobre el tema amb tota mena de gent durant els meus trenta-set anys de vianant sense carnet de cotxe. Al segle XXI arriba un virus, i tothom aprendrà quina és la vorera correcta per a cada trajecte... permeteu-me que ho dubti.

Personalment, des del principi vaig saber que aquesta nova manera de viure no em posaria les coses fàcils. Vaig tardar cinquanta-tres dies a sortir de casa perquè ja intuïa el que de seguida vaig constatar quan vaig posar els peus a l’asfalt: sortir al carrer s’havia convertit en un merder; que si mascareta i gel hidroalcohòlic, que si roba i calçat de carrer, i que se m’entelin les ulleres també és tot un clàssic.

No fa ni una setmana que vaig trepitjar una botiga d’alimentació, de nou, per primera vegada des del mes de març. A l’entrada, obligació de posar-me uns guants de plàstic transparent. Vaig ser incapaç de posar-me’l a la mà esquerra. Per l’amor de qui sigui que no vaig deixar d’intentar-ho mentre deambulava per aquella superfície que, de cop, se’m feia hostil. Necessitava fotre el camp d’allà, no m’hi volia quedar ni un minut més.

En sortir-ne, encara duia el puto guant rebregat a les mans, el vaig llençar a les primeres escombraries que vaig trobar. Impotència i frustració, com tantes vegades, com mai. Per enèsima vegada corroborava una de les meves tan sovint encertades intuïcions: la vida se’m complica. De camí cap a casa vaig plorar. Encara duia el guant posat a la mà dreta, nova normalitat a mitges.

Des d’aquell dia que no deixo de pensar-hi, en l’episodi grotesc que em va regalar aquesta refotuda manera de viure acabada d’estrenar. Per part meva, gràcies, ja he tingut la dosi de realitat que em pertoca: nova normalitat i discapacitat. Un món a punt per desgranar... Serà apassionant, segur!