(A) Tu, mil gràcies...

T’imagino, quan em sento repetir aquella expressió que un dia ens va convertir en còmplices.

Et recordo, quan camino per carrers i carrerons que tantes nits van ser casa nostra.

Et retrobo, quan els llibres parlen de tu.

Apareixes, quan sona aquella cançó que desafinàvem a ple pulmó.

Et veig, quan hi ets de pensament.

La vida, un joc d’anades i vingudes. Hi ha qui hi era, però malauradament se’n va anar abans d’hora; hi ha qui hi va ser i ara és lluny, però mai massa per oblidar-nos; hi ha també qui hi és de passada, i qui hi ha aparegut tard per quedar-s’hi; hi ha qui hi era i hi continua essent. Sempre, mai. Passat, present. Blanc, negre. Em quedo amb la importància dels matisos, jo.

A dos metres (o a munts de quilòmetres) et sento a prop. M’encanten els monòlegs enllaunats; els escolto de nit, quan el silenci m’és fidel company. M’entusiasmen les trucades i els missatges perquè sí. Em calen aquell cafè i aquella xerrada com l’alè que respiro. Vull ser-hi i saber que vas bé. T’abraço si ho necessites i t’escolto quan vulguis, tant si ets aquí com si ets lluny. Perquè la vida feliç ets tu.

Afortunada de fer camí plegades, i de no abandonar mai la partida.