Una de mar

Reprendre el rumb.

Quan els pensaments es desordenen i s’embolica la troca, res no va a l’hora. Ni cap ni peus. De vegades arriba aquest punt.

Encallada al fons de l’abisme.

És aleshores, quan la urgència de la pressa fa tant de mal, que sento la necessitat vital d’aturar-me en sec. Per reconstruir-me i reconstruir el món que m’envolta. Sense deixar-me’n cap trosset.

I és que massa sovint ens oblidem d’allò que és realment important. Em trenco en mil bocins. Els recullo un a un, són el més preuat que tinc. Equilibri i assossec, si us plau.

Necessito retrobar-me i em busco. De bon matí, la mar no falla mai. I l’horitzó tampoc. Un peu a la sorra i la perspectiva canvia. La respiració i el vaivé de les onades són un. Llavors em sento en calma. I evito el precipici.

Gairebé atrapo la immensitat amb la punta dels dits. La troca es desenreda i torno a ser, almenys per un instant.