Aprendrem a viure

No saps què ha passat. De sobte, res ja no és com havia de ser. I no t’ho creus, encara no; l’instant que maleiràs sempre ho ha canviat tot... Indefensa, ningú no t’ho havia explicat això. I no ho vols viure, no et toca viure-ho. Per què? En silenci, llances preguntes al vent. Saps que no obtindràs resposta. Hi insisteixes inútilment.

Nits en blanc. Algú et necessita desperta. Et prohibeixes no ser-hi. Els ulls et pesen, no et pots permetre el luxe d’aclucar-los ni mig segon, no t’ho perdonaries. Algú et necessita desperta, et repeteixes constantment. I no, no abandonaràs; encara que no et quedin forces les trauràs de sota les pedres. Ho saps del cert, lluitaràs, lluitaràs i no deixaràs de lluitar...

Dies amb totes i cadascuna de les seves nits, l’angoixa se t’aferra al cos. Voldries desaparèixer. Per sort, l’endemà surt el sol. I algú et somriu, potser dèbilment, però és un somriure al cap i a la fi. No et cal res més i t’hi aferres.

Algú et necessita. La vida és això, et dius. Amb la determinació de les que volen ser valentes ho saps: ploraràs, riuràs, desitjaràs, t’enfonsaràs i dubtaràs; però, no hi renunciaràs.

Algú et necessita, i tot té sentit.

Benvingudes a la vida, guerreres! Hem vingut a guanyar.