Equilibri(s)

El passat queda enrere; el present és ara, però ja no existeix; el futur arriba i ni me n’he adonat.

La vida, tan agra i tan dolça que l’estimo i l’odio a parts iguals. Tan és així que sovint m’hi perdo i em costa retrobar-me. Toca ser equilibrista experta per jugar-hi, al joc de viure.

Res no és el que sembla i l’existència és efímera. Nego el pas del temps perquè intento aturar-lo, il·lusa, sempre em guanya la partida; no en queda gens, se m’escola entre els dits. El temps fuig, i la fugida fa mal.

L’ànima s’estripa. Estrip rere estrip es consumeix la vida. I l’apedaço, malgrat tot. Perquè el temps es fon, però l’essència roman, pura, i reviu amb força just en aquell moment, quan no ho hauria dit mai.

Vull capturar la vida i fer-la meva. Hi ha tants instants que m’agradaria aturar... i tants d’altres que em voldria estalviar... Existir deu ser això, doncs: trampejar els batecs del cor entre equilibris a la corda fluixa.

Ho sé del cert, trontollaré i aniré a les palpentes; ho sé del cert, caminaré decidida i saltaré d’alegria; ho sé del cert, estimaré de tot cor i odiaré amb totes les meves forces.

La vida pessiga i somriu. I no he vingut a deixar-la passar com si res. Que la festa continuï!