Tempus fugit

Se’m cruspeix i em maleeixo. Mai en tinc prou. Mai.

Bado badoca, però l’intueixo; em persegueix, tic-tac, incansable. I si aconseguís despistar-lo? Millor: m’agradaria que s’aturés. De vegades, només un instant petit petit; d’altres, potser eternament.

El tic persisteix i el tac el segueix immediatament després, sense treva. Jo ja no hi soc, el pèndol se m’ha endut. Ni les hores ni els minuts, i ni molt menys els segons, em dictaran el plaer de l’existir. Em capbusso en mil i una futileses importantíssimes. Vola, volo i en perdo la noció; em recordo que res no és mai tan urgent.

Del no-res, el campanar. Dosi de realitat. Compto les campanades sense obrir boca. Tard, com sempre. Se m’escola entre el dits, és impossible. Persegueixo quelcom que no atraparé per més que ho vulgui.

La tassa de cafè amb llet ara és buida. Rebobino. No sé quanta estona ha passat des que... Em sedueix i em fascina perdre-m’hi.

Fa calor, però m’és igual perquè el temps és meu.