Somiar truites

S’acosta el moment decisiu. Setembre. El moment de la veritat. D’enfrontar-nos amb la crua realitat d’una vida que ha canviat en molts aspectes. I sobre la qual, fins ara, hem teoritzat i normativitzat sense sotmetre-ho a la necessària confrontació amb el nostre entorn.

Setembre ens posarà, agradi o no, davant del mirall. I les perspectives no son massa afalagadores. Perquè, per exemple, pretendre que un grup de nens de sis anys que fins avui s’havien relacionat entre ells de forma més o menys espontània i oberta, ho facin a partir d’ara mantenint una distància de seguretat i duent una mascareta que, en major o menor grau, molesta i no sols per respirar, és somniar truites. Més encara quan aquests nens estan en un entorn, l’escola, que diu voler fer-los més lliures i espontanis, és a dir, més feliços.

Però aquest no és l’únic àmbit en el qual haurem d’aterrar i acceptar que, com deia Bob Dylan, els temps estan canviant. Justament en el seu país, Donald Trump, el seu president, acaba de ser presentat com a candidat pel partit republicà donant un gran exemple del que, en teoria, no deixarem fer als nostres infants a l’escola. Perquè durant tot l’acte, multitudinari per cert, la mascareta no va fer acte de presència. I les seves insinuacions que ell és l’únic que pot aturar al demòcrata que ell identifica amb l’esquerra revolucionària fan pensar que, vist l’èxit assolit per Putin en el seu intent de fer-se perpètuament reelegible com un Erdogan qualsevol,  l’esmena constitucional que limita el nombre de mandats podria tenir els dies comptats si Donald Trump tornés a la Casa Blanca.

Però no hauríem d’oblidar que tot això passa en una societat que demana als electors (com aquí demanarem als nens de 6 anys) que siguin responsables. Que tinguin criteris democràtics, socials, solidaris, no excloents i no se quantes coses més. Una nova forma de somniar truites si tenim present que tots aquests electors, estan instal·lats en un món de “fake news” que el poder amplifica intencionadament. En una societat on la policia empra sense massa escrúpols la violència màxima en nom d’un ordre i una pau aparent que amaga, per exemple, la discriminació racial. En una societat que fa de la tinença lliure d’armes un dret constitucional i de la pràctica del tir un esport nacional. En una societat on mana el capitalisme salvatge oferint -teòricament a tothom que sigui nord-americà- un somni de prosperitat i riquesa suportat per milers d’immigrants que veuen vinculada la seva estada al país a la submisa acceptació d’una aparent justícia social. Com la nostra on, paradoxalment, un govern que paga els ajuts o els aturs quan li ve de gust, acaba d’anunciar que aquells que rebin una prestació a la qual no tinguin dret o per un import superior al que els correspongui i no ho retornin quasi immediatament, seran sancionats, mentre ells s’excusen en la complexitat del moment i en la darrera truita somiada.

Com també hauríem de tenir present que aquesta Catalunya on ens demanen responsabilitat, respecte als altres, unitat d’acció, compromís social, consciència de país i tampoc sé quantes coses més, és la mateixa que assisteix, astorada, als llançaments de plats pel cap entre els diversos partits polítics, pel que es veu, incapaços d’entendre que en una situació com la que estem vivint des de fa uns mesos, el més important i prioritari hauria de ser permetre que la societat segueixi funcionant. I que malgrat els ciutadans -com els nens que aniran a l’escola aquest setembre- hi tenen una part de responsabilitat, les normes, els escenaris, la viabilitat, l’aplicació, etc.. no estan a les seves mans, sinó en les d’aquells que, en un moment donat, van concórrer a les eleccions amb el compromís implícit d’anar per feina, no de somniar truites.