Estiu a batzegades

Aquest temps que hem viscut a mitges, entre l’estiu d’ara i el record dels d’abans. Alguns costums s’allargaran; d’altres moriran en plena voràgine de la urgència i la pressa. Però, que les coses realment importants no es perdin pel camí, si us plau!

Emocions a mig sentir, traçades a pols damunt la teva pell amarada de sal. Perquè és estiu, malgrat tot. I el vull fer durar.

Certeses que fereixen molt endins de l’ànima, massa.  No hi crec, en el cel, jo! Hi alço la mirada i me’l miro incrèdula, fins i tot burleta. L’increpo: per què? Res no té sentit, tampoc que jo li llanci preguntes que no em respondrà. No deixo de fitar-lo, i m’hi encaro com si l’hagués d’esquinçar i, per fi, furtar-li totes les respostes. I em sento serena, potser perquè cau la tarda i el món sembla diferent.

L’horitzó, però, sí que és real. Sempre hi és, a tocar. M’enlluerno i mig acluco els ulls. Sento ressonar el silenci, m’embolcalla. Estic en pau i agraeixo la vida que ha de venir, l’espero.

I finalment, la pluja.