Siguem optimistes per voluntat

A Gramsci se’l cita més del que se’l llegeix i en el món actual ens aniria bé una bona lectura col·lectiva del geni sard. Però mentre això no arriba, sempre fa patxoca començar un article amb una cita seva: "Soc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat”.

Aquesta frase, que de fet és de l’escriptor i pacifista Romain Rolland, que Gramsci es va fer seva de tant anar-la repetint, és el millor exemple de com el pensament gramscià és una de les claus de volta per sortir de la situació actual. Però no és la meva intenció venir a fer proselitisme, sinó exposar una realitat. Hem perdut l’optimisme de la voluntat i només ens regim pel pessimisme de la intel·ligència. I així és impossible avançar en cap altra direcció que la del desastre.

Estem en un moment clau de cara al nostre futur com a societat. El feixisme avança desbocat amb Trump al capdavant i nosaltres, l’esquerra, ens veiem encegats per la ràbia. A més patim una crisi climàtica que ens pot deixar sense recursos i vivim en sistema capitalista que ens xucla el moll de l’ós i ens escup al voral de la carretera. I mentre tot això passa, ha arribat la pandèmia i ens està ensenyant totes les costures, Les del sistema i les nostres. Ens ha plantat un mirall al davant on ens preguntem què hem fet per evitar aquesta situació?

Queixar-nos. Sí, queixar-nos molt. Repetir cites de Gramsci? També. Organitzar-nos? Ho hem intentat. Però sorprenentment, alçar el puny i cridar als núvols com feia el pare de Homer Simpson no ha aturat el feixisme ni el capitalisme. Segur que ningú s’explica com pot ser.  Tenim entitats i associacions resistents, que fan molt bona feina per aturar els cops, però que ni compten amb la capacitat humana ni amb la força suficient per iniciar una transformació de base. Són organitzacions reactives i encara gràcies que hi són.

La ràbia és bona. Voler cremar-ho tot també (el problema és no fer-ho) però viure instal·lats en la ràbia i el aramenfadoinorespirisme permanent no ens fa avançar. Mentrestant, el feixisme s’alimenta de la nostra ràbia i indignació i creix a un ritme que ens hauria d’espantar i fer reaccionar construint un projecte alternatiu. Podem pensar on fugirem a l’exili però prefereixo pensar com fer-ho per no haver d’exiliar-me. I no ho estem fent. Cada mentida de Trump, cada declaració d’Abascal, estan pensades per exaltar-nos, per no deixar-nos pensar amb claredat. I ens cal ser freds de cap en moments com aquests, perquè ens enfrontem al pitjor dels enemics. Hem de deixar d’anar a remolc de l’agenda que dicta el feixisme, deixar de dedicar tots els nostres esforços a assenyalar-los i presentar-nos com una alternativa millor.

Ens cal construir un projecte de classe factible i realitzable en un termini raonable. I hem d’aconseguir que arribi a tothom i que s’entengui la necessitat de posar la vida al centre. Sembla dur dit així, però és on som ara. Hem de reivindicar els drets humans com el principi i el final de qualsevol política pública. Sostre, pa i treball per tothom com a punt de partida. Fins aquí hem retrocedit.

El Covid-19 ha posat el capitalisme en escac i nosaltres no ho estem aprofitant. Les democràcies occidentals han hagut de triar entre l’economia o la vida i han triat l’economia una altra vegada, però nosaltres, els antistema, els anticapitalistes, els antifeixistes, ens hem tornat a quedar en la fase de DIR però no FER. Diem que no ens agraden moltes coses, però no movem un dit per canviar-les, perquè és molt difícil. La muntanya és altíssima i a cada dia que passa ho és més. La feinada és ingent i la nostra capacitat per plantar cara cada dia és més petita. Per això ens sembla el més intel·ligent instal·lar-nos en el pessimisme i seguir alçant el puny cap als núvols. Assenyalar la incompetència dels conservadors i socialdemòcrates pot ser útil, però si nosaltres no som alternativa, ho serà el feixisme.

Gramsci, des de la presó, va escriure: “Penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor per a posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç d’enderrocar l’obstacle”. Ens cal aquesta voluntat. Ens cal construir, per molt pessimistes que siguem, perquè l’alternativa a no fer-ho és una fossa comú en un paratge qualsevol del nostre país. L’obstacle a enderrocar és enorme i cada dia ho és més. Però si volem, podem fer-ho.