Viure a dojo

Vull fer bonic el teu món i que el voltem plegats, aquest caos nostre. Perquè el temps no tornarà.

Peus descalços, en harmonia amb la Terra. Perquè avui hi som. Demà potser ja no.

Vull fer bonic el teu món i que plegats ens convertim en malabaristes de les nostres vides. Perquè no hi tenim res a perdre.

Immòbils, com un titella arraconat. Agafem-ne els fils i fem possible l’impossible. Perquè aquest bocí de vida ens pertany.

Vull fer bonic el teu món i que plegats hi deixem empremta. Perquè és somni i  és ara.

Peus descalços, les nostres siluetes són reflex efímer que s’esborra. Atrapem-lo, val la pena tan sols per un instant.

Vull fer bonic el teu món i que plegats el tintem de colors. Si cal, fem-ne mil trossets. Reconstruïm-lo, tornarem a ser. Perquè som essència i ens retrobarem.

Immòbils, els batecs ens travessen en silenci. Assedegats de més i més. No hi ha final, encara no.

Vull fer bonic el teu món. Amb una mirada em trobaré dins dels teus ulls clars. Serà aleshores. Perquè la vida és nostra.

Peus descalços, els teus i els meus. Sense rumb hi arribarem. Serà. Serem nosaltres.