L’ex-libris de Francesca Bonnemaison

Fa exactament deu anys que vaig publicar aquest article al meu llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània Edicions, 2010). La motivació venia per una banda per la meva vinculació amb l’Associació Catalana d’Ex-libristes des del seu naixement l’any 1989 i la meva estima per la figura d’Alexandre de Riquer dins del món de l’exlibrisme modern i, per l’altra, pel meu interès pel món oriental i la seva concepció de l’art, com també va mostrar el mateix Riquer. La influència de l’estètica japonesa en l’obra d’Alexandre de Riquer actualment està molt ben estudiada per Ricard Bru. En el meu escrit trobareu un apunt sobre un ex-libris deutor d’aquesta estètica aplicada a les arts gràfiques de l’època modernista: el de Francesca Bonnemaison, de nom familiar Paquita, dissenyat per Alexandre de Riquer:

«L’any 1879 Alexandre de Riquer va fer un viatge d’estudis a Roma, al nord d’Itàlia, a París i a Londres. Aquesta estada a Londres, que va marcar d’una manera decisiva la sensibilitat del jove artista, va significar un abans i un després en la història de l’ex-libris a Catalunya, ja que Riquer va ser l’introductor del que seria una època d’esplendor de l’exlibrisme català.

A Londres, Alexandre de Riquer hi descobreix els prerafaelites i el moviment Arts and Craft. Com una esponja assedegada de novetat, absorbeix tots aquells plantejaments estètics (que són també una filosofia de vida) i n’aprèn les tècniques amb què realitzarà la seva obra a partir d’aquell moment.

Els prerafaelites havien iniciat el seu moviment l’any 1848 amb l’ànim de renovar un panorama artístic que havia degenerat. Llavors giren els ulls vers la llum del món medieval cavalleresc, la bellesa de la natura, l’obra literària del Dant i la Bíblia, com ens recorda Joan-Lluís de Yebra en el seu molt documentat estudi Alexandre de Riquer i l’exlibrisme (1983). Alexandre de Riquer va quedar fascinat sobretot per les obres de Sir John Everet Millais, Dante-Gabriel Rossetti i els deixebles d’aquest, William Morris i Sir Edward Burne-Jones.

El moviment prerafaelita, el seu exemple dinamitzador, va impregnar l’art europeu de la dècada dels 1880-1890, que és quan el va descobrir Riquer. Un  capdavanter d’aquest moviment en el seu vessant esteticista havia estat l’americà James A. MacNeill Whistler, que després de la seva estada a París, on va conèixer l’art japonès, va viatjar a Londres el 1859.

L’estètica japonesa proposada per MacNeill Whistler, de seguida va ser benvinguda en aquell ambient i es va deixar veure la seva influència en les arts gràfiques que es realitzen aquests anys. En els seus treballs, Alexandre de Riquer també adopta amb entusiasme les composicions verticals (makemono) que són pròpies de les arts del Japó, així com la simbologia vegetal (ikebana). I fa ús de les tintes planes i també dels dibuixos perfilats, tal com es veuen en les xilografies d’Hokusai, a qui tant va admirar.

Prenent com a model l’estètica japonitzant, Alexandre de Riquer va dissenyar l’ex-libris de Francesca Bonnemaison més o menys cap el 1904. El tema de la il·lustració, realitzat pel sistema de la tinta plana, és tan emotiu com simple: una llarga tija coronada pels pètals d’una rosella. La paraula ex-libris també està escrita verticalment, i al peu trobem el que devia ser el nom familiar de Francesca Bonnemaison, Paquita.

Francesca Bonnemaison Farriols estava casada amb el polític vigatà Narcís Verdaguer i Callís, de qui va enviudar. Va ser promotora de l’educació femenina popular i fundadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aquesta institució amb seu al carrer Sant Pere Més Baix, que en època franquista va ser ocupada per la Sección Femenina del Movimiento, fa uns anys (2003) que s’ha retrobat amb els seus orígens sota la denominació de Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison*. 

L’escriptora Aurora Bertrana, viatgera i lliurepensadora, tot i que la devia admirar per la seva tasca, no la devia poder veure gaire, quan va escriure: «La senyora Verdaguer, a més de dona intel·ligent i de caràcter, era prodigiosament peluda de rostre així com les seves col·laboradores immediates. La fama de la casa era que aquelles dones, amb mostatxo i barba, gaudien d’una gran capacitat pedagògica, social i administrativa».

És una visió que contrasta molt amb l’ex-libris de caire poètic com aquest dissenyat per Alexandre de Riquer».

Teresa Costa-Gramunt, comissària de l’Any Alexandre de Riquer

*L’any 2012, a conseqüència de la crisi el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison va estar a punt de desaparèixer quan la Diputació de Barcelona li va retirar el 100% de la seva aportació. Va reverdir en una nova etapa reivindicativa. Les impulsores, que volen conservar l’esperit fundacional, li han donat el nom de La Bonne.