Es veia a venir i ho celebro

Set anys i mig després de prendre possessió, el Sant Pare prem l'accelerador. Contra criteris immobilistes de bona part de la cúria, tira pel dret. No combrega amb la tesi d'un acomodat “anar fent”. El  món passa per moments tèrbols i remoguts. “És tard i vol ploure”. A  uns cinquanta dies de complir 84 anys, vol deixar la seva empremta  en una doctrina catòlica ben entroncada a les arrels del segle XXI…  No han passat gaire dies des que va sorprendre tothom, posicionant-se a favor de reconèixer la unió civil homosexual: un pas històric a la “carcassa” i l'escorça d'una institució mil·lenària sovint immobilista.

Els fets s'han precipitat ràpidament. Sectors ultracatòlics l´acusen  d´anar contra el catecisme. Per contra, ambients progressistes encara li demanen que vagi més enllà, avalant el matrimoni gai. Els episcopats més conservadors -com ara l'espanyol o el polonès van “carregant” la munició. En el fons, de ben segur que esperen alguna matització per part de l'oficina de premsa del Vaticà. Personalment, sóc dels qui pensa que ja poden asseure’s. No crec que es produeixi.

Creu fermament que aquestes persones tenen tot el dret a trobar-se protegides legalment. A ésser regulades en base a una llei de convivència civil. Agradi o no agradi, no es poden fer ulls clucs a una realitat que existeix des que el món és món. Mirar cap a una altra direcció contravé els esquemes de la doctrina que ells mateixos  prediquen.

Les seves declaracions tenen un tic de “revolucionàries” i ja va bé  que sigui així. Realment, està recolzant una realitat evident, que no  pas solament tolerant-la. Ho fa des de la capçalera del cristianisme. No ja -com havia insinuat fa uns anys- des de la seva condició d'arquebisbe de Buenos Aires. Finalment, no han estat expressions deixades anar en privat, no! S'han proclamat als quatre vents.
Ha començat a obrir portes. Ho ha fet tal que un guerrer entestat a fer el mateix amb les finestres. Vol que corri aire fresc al si de  l'Església. La seva lluita en favor d'una igualtat real i efectiva no té aturador. Ja n'hi ha prou de menystenir, menysprear, rebutjar i  etiquetar gent encabida en altres tessitures. De fet, a nivell social, ja fa temps que s´han anat fent passos en aquest sentit… I l'Església no pot pas avançar per vies diferents. Mal que els pesi a molts.

A partir d'ara, alguns bisbes -com el d'Alcalà d’Henares- o nuncis molt retrògrads s'ho rumiaran abans de grinyolar amb declaracions fora de criteris d'aggiornamento i oberts a l'època que ens toca viure. Ja n'hi ha prou de sentir barbaritats, bajanades i beneiteries… Com, per exemple, quan protestaven contra la regulació de famílies formades per parelles del mateix sexe i llurs fills.

De ben segur que el Papa Francesc creu en l'evangeli del Crist i el  predica. A tort i a dret. Peti qui peti. Tres setmanes després d'haver  publicat l'encíclica "Fratelli tutti”, vol fer palès un sentiment real i contundent de reconeixement a un col·lectiu massa denostat in secula seculorum.

No fa massa dies -en motiu de l'adéu del monjo Hilari Raguer- em manifestava contrari -en un altre article- a la barreja d'arengues polítiques amb el nucli consistent de la doctrina cristiana. Un fet com el de l'independentisme català -que és just- s'ha d'abordar mitjançant corriols parlamentaris i de diàleg. La intromissió de bocamolls que empren la trona d'una església per “fer pinya” ésen situació d “offside”. Més encara quan esdevé evident que la pròpia societat es troba dividida. Gairebé en unes posicions de fifty-fifty.

Haver-se recordat -després de tant de temps- d'unes persones abandonades a la seva dissort demostra un seny, un compromís, una embranzida i un esperit cristià sense precedents per part del Papa Francesc. En aquest sentit, vagi per davant el meu fort  “congratulations”, Sant Pare! Has demostrat ganyes per bregar els braus més ferotges i amb banyes ben afilades.