Aprendrem a viure (II)

No l’oblidarem aquest any, segur que no. Costa de passar, miro enrere i sembla que faci una eternitat que tan sols mig vivim. A hores d’ara encara em sembla impossible; hi ha matins que, de camí a la feina, em sento com en una pel·lícula de ciència-ficció o de terror, segons com m’ho miri. És estrany això de no viure plenament. Hem posposat sine die tantíssimes coses... No ens ho hauríem imaginat mai, ni pensaments que un virus ens aturés la vida i ens obligués a mirar-nos al mirall: de fit a fit amb el meu jo, sola i sense excuses.

Coronavirus, pandèmia, confinament i tot un reguitzell de paraules que des de fa un temps hem incorporat al nostre diccionari mental i que pronunciem a tort i a dret. Sempre està bé això d’ampliar el lèxic, tu! Traiem-ne coses bones de la vida a mitges.

L’altre dia, a classe de tutoria, els meus alumnes i jo parlàvem de la part positiva del confinament, què n’havíem tret de bo de tot aquest temps d’aturada obligatòria? Els braços ja s’alçaven abans que jo acabés de formular la pregunta. Responien de pressa, tothom amb ganes de dir-hi la seva. Jo també. Van sortir aspectes com: m’he tornat més pacient, he après a conviure amb la meva família, ara valoro molt les estones que soc al carrer, gaudeixo de la companyia dels amics, ara sé jugar sola perquè se m’acudeixen coses... A la pissarra, la llista era llarga. Hi vam reflexionar molta estona, sobre totes i cadascuna de les afirmacions que anaven sorgint. Va ser molt profitós per a tothom. I va ser bonic. Jo somreia per fora i també per dins, còmplice de les seves ganes de dir i d’expressar lliurement. Vaig constatar que cap temps no és perdut.

La llista que vam fer entre tots i les seves intervencions em van corroborar que de tot se n’aprèn. Tots i totes han sabut convertir les adversitats del moment en oportunitats per créixer i aprendre. Per viure. Saben i sé que, malgrat tots els aprenentatges, no viurem del tot, encara no, ves a saber fins quan; però viurem i aprendrem i acumularem un munt d’experiències que ens faran ser.

I penso en quan tot això haurà passat... la incertesa. Vull creure, però, que res no és en va i que algun dia, des del meu jo futur, tornaré al 2020 i pensaré en els alumnes de la meva tutoria de 1r d’ESO A i em vindran al cap el munt de coses que vaig aprendre d’aquelles personetes un divendres de tardor al migdia. Els ho agrairé en silenci i recordaré que aquell temps mig aturat va valer la pena.