Assetjaments, violacions i morts

Cada dia salta als mitjans de comunicació algun cas d’assetjament o de violació d’una dona, o, pitjor, de la mort d’una dona. Abans d’ahir era un marit irat que pegava i matava la seva dona; ahir era un dirigent d’un partit polític que tot i representar el progressisme més d’esquerres, assetjava una col·lega; avui és un grup de joves que van de festa i per rematar-la han de violar una noia, fer-la malbé no només físicament sinó també psicològicament. Per gust. Perquè el cervell de tots aquests agressors es complau en aquest gust per violentar, per fer mal a una dona, o rebaixar-la.

El mal tracte, la desconsideració envers la dona, no ve d’ara. La dona sempre ha estat moneda de canvi, de possessió, i sempre a disposició del baró, del patriarca, de l’amo, del marit, del company o de qualsevol desconegut que li posi l’ull a sobre. Sabem que «no som davant d’una singularitat sinó d’un patró de conducta, d’un clixé que no s’eliminarà només amb bones intencions», diu Jordi Galves en un article. L’Institut Català de les Dones ha convocat el II Congrés Internacional per a l’Erradicació de les Violències Masclistes per als propers 26, 27 i 28 d’octubre. Bons propòsits i ajuts a les damnificades, estudis sobre una violència de gènere que no cessa. Una pandèmia silenciosa.

L’art i la poesia es fan ressò d’aquesta tragèdia que ho és de la meitat de la humanitat. Les dones prenen la paraula per denunciar aquest estat de coses: un marc mental que no té res d’humà sinó de primari, de salvatge. Assumpció Forcada, una poeta de llarg recorregut, ha escrit el llibre 25 de novembre (Cronos), publicat en tres llengües: català, castellà i anglès, sobre aquest «terrorisme emmascarat», com diu en un dels poemes que integren aquest llibre amb imatges tan contundents com situar la dona –les dones en general- en un «corredor de la mort». No ens enganyi el benestar de moltes, que, si diuen veritat, també en algun moment de les seves vides han estat violentades amb una paraula de més: «histèrica», o amb un menyspreu: «dona hauries de ser», o amb expressions com: «amb aquest vestit sortiràs al carrer», o amb un imperatiu: «tu calla».

Escriu Marina Subirats al pròleg que encapçala el llibre: «A 25 de novembre l’Assumpció va desgranant totes les formes del desastre, de la humiliació, de la destrucció de les dones, tots els noms d’una geografia del terror: els maltractaments, els assassinats, els casaments forçats, els esclavatges sexuals, les violacions, els feminicidis sistemàtics, tots aquells horrors quotidians que sovint volem ignorar perquè són massa terribles per poder-hi conviure».

I, no obstant això, hi convivim. Unes en un silenci forçat per tal de sobreviure, altres a crits i alçant pancartes reivindicatives en manifestacions multitudinàries. Fins quan, però, haurem de reclamar el dret humà més elemental. Fins quan haurem de recordar-lo cada 25 de novembre, o cada 8 de març, o cada dia que plorem alguna mort. En un dels seus poemes, Assumpció Forcada senyala l’evidència del gran pecat: tots hem nascut d’una mare, tots hauríem d’estimar, respectar i agrair aquest fet primordial de les nostres biografies, l’imprescindible per ser a la vida. Han pensat, assetjadors, matadors, violadors i irrespectuosos, que ferint el cos i l’ànima d’una dona estan ferint el cos i l’ànima de la pròpia mare? No, no han pensat res, aquests bàrbars encara que siguin il·lustrats, aquest és el mal. Quan es renuncia a pensar en l’origen de la vida regna la ignorància que ho és de l’amor, de la humilitat de la nostra condició vulnerable al món i de l’existència amb qualitat humana.