Una pandèmia on també paguen justos per pecadors

Estem vivint en una pandèmia on també han acabat pagant justos per pecadors com és ja tradició en la nostra societat. Aquí com a molts llocs tenim un problema és que ningú és mulla davant la responsabilitat d’imposar mesures efectives que poden ser dures, però que ens poden alliberar d’episodis posteriors pitjors. La política actual està viciada i com tenim polítics i presumptes tècnics es van passar la pilota de l’un a l’altre per evitar actuar on toca i com toca. Aquí hi ha dues grans coses que ens importen que és la unitat d’Espanya i que ningú perdi cap vot que el pugui obligar a abandonar la carrera política. Sota aquests dos grans pilars de la societat anem construint el nostre present i dissenyant el nostre futur. No hi ha més previsió que aquesta. Quan ens va atacar el virus de valent al mes de març aquí estàvem en pilotes i sort que la primera línia de defensa va treure recursos d’on va poder per aturar els efectes del virus sinó ves a saber on estaríem ara. Les rodes de premsa són molt boniques i el paper ho aguanta tot, però al reves que es pensen molts polítics, la gent no és tonta i tot i la intoxicació informativa de molts mitjans, molts encara mirem entre titulars i imatges amb filtre.

Al principi quan va començar tot això alguns bars varen començar separar taules amb vidres per evitar el contagi entre els diferents comensals. Doncs van poder treballar unes quantes setmanes gràcies a aquesta forta inversió, però després quan el control del virus és perd, doncs ho tanquem tot i només menjar per emportar o a domicili. Per altra banda, els teatres que han fet un gran esforç per mantenir viva la cultura en aquest país, mantenint les normes que s’han indicat en tot moment per reduir el perill de contagi al màxim també s’han vist obligades a tancar sistemàtica. Sort dels museus que encara aguanten en peu. Encara no he descobert perquè és més contagiós una persona asseguda en una sala a distància de la resta que no pas uns visitants dempeus que van recorrent uns espais. Són coses que formen part de la meva ignorància que potser algun dia descobriré.

Hi ha llocs on encara s’espera que s’actuï d’una manera ferma com és als transports públics que en hores punta registren una densitat d’usuaris molt perillosa que pot provocar una fàcil propagació del virus. Aquí no s’ha doblat aquest servei en elements clau com el tren i metro que fan servir moltes persones per moure’s per les grans zones urbanes.

No s’ha actuat tampoc d’una manera ferma contra aquells vianants que fan un mal ús de la mascareta i contra aquells grups de persones que es trobaven en un lloc públic sense complir ni el nombre mínim ni les mesures de protecció. Evidentment que s’han posat algunes sancions, però molts en molts caos no han estat ni advertits per les forces de seguretat. Si la policia estava a la Rambla doncs ells a un altre lloc. Hi espais per triar i remenar.

La culpa no l’han tingut del tot els ciutadans que anaven a ritme de twitter per seguir l’actualitat sinó totes les incongruències i absurditats que s’han viscut en aquesta pandèmia. On avui deien una cosa i al dia següent ho modificaven totalment. Al principi de tot plegat es van crear unes fases que algunes zones es van saltar en un cap de setmana i altres van estar 15 dies per passar d’una a una altra. Tot aquest desgavell i descoordinació han provocat la manca d’atenció de molts ciutadans.

Per altra banda, tot aquest món tan bonic ara les darrers setmanes s’ha trobat en què els laboratoris que donen els resultats de les “Pcr” han quedat saturats i no hi ha resultat fins a 7 o més dies després. Aquesta mancança provoca que en molts casos els qui se l’han feta hagin tingut que mantenir un ritme de vida ambigu esperant els resultats final. Aquest fet també ha obligat a canviar els hàbits dels seus contactes habituals fins a saber el resultat de les proves que potser ja quedaran obsoletes perquè en una setmana tot pot canviar en el presumpte infectat.

Aquesta és una pandèmia on s’ha demostrat que cadascú es treu les castanyes del foc com pot. S’ataca a la cultura i la gastronomia i al tren i al metro no s’apliquen les mesures necessàries. Els polítics no es mullen en prendre mesures efectives. Demostra un cop més que ens creiem massa en el titular, però molts cops ens enganyen i darrera no hi ha res que l’aguanti. En el fons tots tenim por de caure víctima del virus, però si aquests polítics ens han de salvar d’un atac d’extraterrestres estem perduts.