Dels temps que corren

No sempre me’n surto. Massa sovint no entenc les coses. Les injustícies, per exemple; em provoquen tal neguit que em torno boja preguntant-me per què sense parar i, evidentment, sense respostes. Perquè la manca de lògica mai tindrà respostes coherents. Mai

Els esdeveniments van més ràpid que la ment. I jo enmig de tot. Hi ha moments que la incredulitat em paralitza, i n’hi ha d’altres que m’indigna i m’ofusca tant que ja hi tornem a ser... caos. Les paraules només em surten a crits, no puc evitar aquest to de veu, perquè les no veritats em fan enfadar, i em fan plorar d’impotència, i també de ràbia. I no puc parar, caos en bucle.

A la televisió parlen d’escorcolls i de detencions; d’un nou confinament i de noves restriccions; pandèmia desbocada i corba són paraules que sento massa sovint; els sanitaris i el sistema estan desbordats; els polítics se’n van de festa, no fos cas que demà sigui massa tard; però la cultura ha abaixat el teló. I jo que no entenc res. Que les coses no s’estan fent bé és un fet.

Més caos. I encara més. És evident que amb la injustícia de la justícia no tirarem endavant de cap de les maneres, i amb la ineptitud dels governs tampoc. Protestes, aldarulls, més detencions. Caos en el caos.

És temps d’impunitat injusta i de falsa justícia. Vomito quan encara sento allò que diuen que la justícia és igual per a tothom. Ens prenem per imbècils. I s’ho creuen. I no ho entenc. No. I m’aferro al meu caos, almenys és meu i no me’l podran prendre.

L’altre dia escoltava l’Albert Espinosa que deia: “No confiïs en ningú que no tingui llibres a casa”. Se’m van il·luminar els ulls i el somriure. Sensatesa i paraules boniques i tan certes enmig de tanta merda. A mi els llibres m’han salvat i m’han curat moltes vegades; llegint llibres ploro, ric i somric, imagino, penso en moments viscuts, visc històries que m’agradaria viure i que no sé si mai arribaré a viure... Els llibres em fan feliç i m’hi refugio. Segurament ara més que mai, em són silenci entre tant de soroll.

Caos meu.  El caos del moment. Diria que ara mateix no visc, diria que navego en un món que no m’és propi. Massa disbarats injustificables i massa poques històries boniques.

Vull esborrar el món. Amb totes les meves forces.

Necessito entendre no sé què. Viure de veritat.

Desitjo molt fort en silenci. No suporto que em prenguin el pèl.

Odio la mala gent. Estimo les bones persones.

Pertanyo al caos. Hi soc jo lliurement i viva.