Un fantasma recorre Europa

En països que amb grans esforços havien aconseguit contenir la corba de contagis, van sorgir agressius rebrots de l'epidèmia. Si bé pocs, hi ha aquells que van respondre als primers símptomes de rebrot amb una gran contundència, contenint així un nou sinistre. És el cas de la Xina, Corea del Sud i Nova Zelanda. Però molts altres, particularment el sud d'Europa, estem vivint un veritable déjà vu pel que fa a la situació de març passat.

En absència d'una vacuna que previngui el contagi o, si no, un tractament eficaç per a aquelles persones ja contagiades, cal intentar identificar les causes de l'actual situació.

Sabem que el rebrot no és resultat d'una mutació que faci més agressiu al virus. Els ceps són els coneguts en aquesta part del món. I pel que fa a les accions preventives dissenyades per minimitzar la probabilitat de contagi: distància social, rentat freqüent de mans i ús de mascareta, no s'han agregat d’altres. En aquest sentit, el rebrot no està relacionat amb un canvi aplicat a les polítiques de control ni a les característiques del virus. Finalment, les accions terapèutiques no han experimentat diferències significatives i seguim sense una explicació satisfactòria per al rebrot i el seu impacte.

Som gregaris

Filòsofs, antropòlegs i d’altres entesos en l'ànima dels grups humans assenyalen que, si bé no som completament gregaris en el sentit d'arribar a la plenitud essent part d'un ramat, tampoc som llops solitaris o ermitans que busquen la saviesa prenent distància del "mundanal rüido".

El confinament viscut durant els primers mesos no va estar exempt d'una sensació de novetat. El món tractava de quedar-se a casa. L'última vegada que es va haver de prendre una mesura d'aquest tipus va ser a mitjans del segle XIV, amb motiu de la Pesta Negra. Però és clar, aleshores no es sabia que això podia ser útil i, a més, la majoria no disposava d'una casa en la qual quedar-se.

El cas és que vam fer grans esforços per seguir les indicacions de la ciència que, llevat d'excepcions, va orientar les polítiques dels governs davant de la crisi. Això no és menor, perquè fa alguns segles hauríem sortit rabents a cremar algunes bruixes i, rosari en mà, clamar al cel per protecció.

El panorama al cap de poc era clarament desolador. El que poques setmanes abans eren urbs plenes d'activitat i visitants, ara lluïen carrers buits. Era un món suspès en el temps en què l'activitat productiva s'anava aturant al mig de la paralització total de la vida social. No obstant això, la població semblava no reaccionar. Els llocs de treball desapareixien per milers cada dia, però això no afectava la legitimitat del Govern per dictar noves i més dràstiques mesures de control.

Passats els pitjors moments de l'epidèmia en la seva primera etapa, es va iniciar lentament el període de l'anomenada "nova normalitat". No obstant això, el que va ser l'intent de gestionar una sortida controlada de la situació anterior, amb els aforaments, les distàncies socials i les mascaretes, va xocar de front amb el nostre jo més gregari. De les tímides salutacions inicials i a distància, a compartir una cervesa o un cafè a la taula d'un bar, hi va haver molt poc. Vam tornar a reunir-nos i aquest plaer no va tenir preu. Com constatem ara, la corba de contagi es va recuperar al mateix ritme que la felicitat experimentada al retrobar-nos.

Som rebels

Però, per què països similars experimenten un impacte molt diferent dels efectes de la pandèmia? Per què països que van ser un exemple d'eficàcia en la primera fase, experimenten contagis sense control a la segona?

En la primera fase es podia comparar la situació de Xile i Costa Rica, per exemple. Amb un ingrés per càpita relativament similar i dotacions institucionals comparables, el balanç de Xile era desastrós en termes de contagi, hospitalització i morts, al temps que Costa Rica mostrava un ferri control de la pandèmia. Situació similar s'estava vivint en diversos altres països que comptaven amb similars condicions.

Una hipòtesi possible es relaciona amb la confiança de la ciutadania en les accions de Govern. Independentment de l'orientació política de les persones, en algunes societats aquestes tenien certa tranquil·litat respecte al fet que les accions prescrites per l'Estat anaven en la direcció correcta i només cabia acatar les instruccions. En d’altres la situació era diferent. Mentre a Costa Rica el 74% de la ciutadania sentia confiança en les accions de Govern, previ a la crisi, a Xile aquest percentatge amb prou feines arribava al 5%. El perill d'aquesta hipòtesi és que si baixa la confiança en el Govern, disminueix l'adhesió a les normes. El pas del temps i les primeres evidències respecte als efectes del confinament en l'economia, van conduir a un relaxament dels nous costums i a una resistència sorda.

Fins ara les polítiques monetàries expansives i les injeccions de liquiditat han contingut, en gran part, els efectes més immediats del Lockdown o del Gran Confinament, com l'ha anomenat l’FMI. Però el panorama de carrers sense comerços oberts on abans bullia aquesta activitat genera inquietud i desconfiança, al temps que alimenta una actitud de resistència.

Un altre element que va reflectir l'estat anímic de la societat va ser l'ús de mascareta a l'espai públic. Segons augmentava la incidència de l'epidèmia, es va anar incrementant la seva utilització per part de la ciutadania. Amb tot, va arribar un moment en què pràcticament no es veia un transeünt sense la seva mascareta i la insistència de l'autoritat estava posada en el seu ús correcte. No obstant això, al costat de l'aparició dels primers signes de resistència, s'ha començat a observar una freqüència més gran en l'abstenció de l'ús de la mascareta, tot i incórrer en una falta penada amb multa important. Aquest procés va ser coronat amb l'aparició de les primeres manifestacions de rebuig a les mesures de control i la reaparició dels "botellons". Els participants són conscients que, contagiant, tenen una alta probabilitat de ser asimptomàtics, però que inevitablement es transformaran en vectors de contagi a poblacions en risc que poden pertànyer fins i tot al seu entorn més proper. No obstant això, necessiten reunir-se.

Ens tornem negacionistes

Entre les formes de la "rebel·lió", la primera es va centrar a acusar una ineficiència de l'Estat, que implicava perjudicis considerables a l'economia. En el discurs associat proliferaven exemples de les experiències d'altres països o fins i tot de la comunitat veïna. Un segon corrent s'inspirava en tota classe de teories conspiratives, arribant a negar la pròpia existència del virus.

Tots dos casos són complexos. Fins ara el de major impacte social és el que es desenvolupa en la forma de resistència política a les accions dels Governs. La seva expressió és la mobilització creixent de diferents col·lectius que asseguren no ser responsables dels contagis i exigeixen un tractament especial enfront de les restriccions. El segon, el negacionisme, constitueix una forma d'aproximació extrema que s'orienta cap a formes de nihilisme. En aquesta diversitat es troben des dels rebels més radicals, que després de l'epidèmia veuen la fosca mà de la indústria farmacèutica, fins als terraplanistes de segments anarquistes, que troben l'oportunitat de confrontar  l'Estat, fins supremacistes blancs i neonazis. Només cal veure el tipus d'assistent a les activitats electorals de Donald Trump o la manifestació a Berlín l'agost passat.

L'emergència del negacionisme ve de la mà de l'apogeu de les teories conspiratives, que porten fins al paroxisme a segments que honestament mostren el seu escepticisme davant de tot discurs oficial que, massa sovint, manega la realitat per defensar els interessos dels grups en el poder. No obstant això, dut a l'extrem, l'escepticisme és pastura fèrtil per alimentar febrils teories de la conspiració.

Una bona peça de teoria conspirativa és impossible de contrastar amb evidències. És un sofisma que es fonamenta en el fet d'invertir el pes de la prova, la que ha de trobar sempre de part de qui l’afirma alguna cosa respecte a la realitat. No estem obligats a provar que les vaques no volen, per exemple.

El negacionisme actual importa un perill greu doncs, per primera vegada, surt de les catacumbes de la raó i es mostra públicament. Que, en els últims anys, ho hagi fet també la ultradreta, és l’altra part preocupant del mateix procés. Si abans el pudor impedia propagar aquest tipus d'argumentacions, avui això ha estat superat i n'hi ha que afirmen impertèrrits que la Terra és plana.

La pandèmia ha posat el món en un suspens inèdit. És cert que la probabilitat de morir per la seva causa és encara baixa, però no ho és tant el que el nostre benestar material, per molt sòlid que sigui, s'esvaeixi. I el que és pitjor, que per intentar comprendre la realitat, el sentit comú sigui reemplaçat per altres paradigmes renyits amb la raó.