L’enyorança

M’agrada saber que hi ets. 

Ets lluny, i de vegades t’enyoro de sobte. Enyorança nostàlgica que em fa recular en el temps un munt d’anys enrere, tants que quasi no recordava ni haver-los viscut; però apareixen com si res, colgats de pols en aquell racó de la memòria: el dels records bonics que no vull que s’esborrin perquè tot sovint em salven, quan més els necessito.

Ets lluny, i de vegades t’enyoro moltíssim; donaria el que fos per tornar a aquells dies en què tot era senzill, o potser no, però la distància en el temps i en l’espai fa aquestes coses… Segurament una dosi de falsa realitat hi ajuda. De fet, però, m’és igual perquè quan em ve aquell rampell, el de l’enyorança sobtada i fortíssima, se’m dibuixa un somriure als llavis que no m’esforço a dissimular, em tornen els temps feliços i em fan bé i no en vull marxar. Mai penso que l’instant no va ser real, només sé que és meu i que forma part de la meva realitat. I m’agrada així.

Ets lluny, i de vegades de cop t’enyoro tantíssim… Llavors tanco els ulls i penso, et penso, ens penso. Somric. Acostumo a creure que foren bons temps. Segur que sí, almenys dins meu en tinc la certesa. I somric encara. Un calfred de nostàlgia em recorre tota, i em sé feliç.

Ets lluny, t’enyoro i molt. Recordo. I afloren totes aquelles sensacions, les d’aleshores: no teníem por de res, volíem canviar el món i vivíem de pressa. Bevíem cafè i mitjanes a dojo, fumàvem massa, llegíem llibres d'en Murakami i d'en Saramago; Chomsky sempre tenia (i té) raó; escoltàvem Sau, Antònia Font, Los Fabulosos Cadillacs i Fermin Muguruza; teníem la força dels vint anys, els Obrint Pas ens feien cantar i desafinar a ple pulmó, i cridàvem per la llibertat; les hores de campana a la facultat es van convertir en incomptables i omplíem les hores xerrant de tot i de res; els viatges i les escapades ens brindaven un munt de possibilitats; rèiem molt i segur que també ploràvem molt, però ens teníem i això era el que comptava.

Ets lluny, però hi ets i ho sé. També quan t’enyoro. Ara, ens toca viure aquest temps estranyot, que de segur que quan hagi passat també recordarem de tant en tant. Potser. De moment, però, seguirem. I agraeixo les estones d’aquesta nostàlgia bonica. M’agrada retrobar-te encara que sigui de pensament, o en un missatge de text o de veu enllaunada; m’encanta que les distàncies s’escurcin, malgrat tot.