Crònica d’un virus

Inici del compte enrere. El temps s'esgota, darrers quinze dies d'aquest any que tantes vegades he titllat d'estranyot. El rememoro i sí, crec que no l'oblidarem així com així. Un cop dur. El melic del món i tota la resta immersos en una pandèmia mundial. Segle XXI, ens ho expliquen i no ens ho creiem.

A finals del 2019 ens arribaven notícies esgarrifoses des de la Xina, l'altra punta del món quedava molt lluny. El 2020 el vam començar expectants i més aviat escèptics. El 13 de març, la incredulitat va deixar pas a una de les realitats més dures que segurament hem viscut fins ara: el confinament. Diria que aquesta paraula no havia sortit mai de la meva boca abans d'aquella data. Sempre hi ha una primera vegada.

Tancats. Enclaustrats. Quatre parets i poc més. Vam haver d'aprendre a viure de nou, d'una altra manera, a correcuita, sense saber-ne i sense temps per aprendre'n. La televisió tothora, fins que vaig decidir apagar-la. Els morts es comptaven per milers arreu. Espectadors i víctimes d'una realitat devastadora que colpia i feia mal, i en fa encara.

Aplaudiments o no, tant és; els sanitaris han sentit el nostre escalf i empatia en la manera de fer i d'actuar davant del virus. Però poso la mà al foc que es fan creus de la irresponsabilitat de molts, d'aquells que a hores d'ara potser encara no saben que això va de debò i que és cosa de tots i no només d'uns quants.

Han passat els dies, les setmanes i els mesos. Arrosseguem seqüeles, manies i nous costums que no sé si ens traurem de sobre. La nova normalitat es va instal·lar a les nostres vides, i entre distància social, mascaretes, reobertures, restriccions i segona onada hem arribat fins avui. Som als volts de Nadal i no sé si la vida, algun dia, tornarà a ser com la coneixíem.

A punt de posar el punt final a aquest any que hem viscut, però no gaire. Tot plegat, un desgavell en molts aspectes, tant emocionals, com econòmics i socials. L'any acabarà i encara hi notarem aquest gust amarg: no hem viscut la vida com la volíem viure, ni de conya! Malgrat la cruesa i l'adversitat del moment, miro de pensar en clau positiva; sé que dels pitjors moments sempre en podem treure quelcom de positiu. Em venen al cap algunes coses bones. I m'embolcalla una mena d'alegria tímida que se m'aferra a l'ànima. Queda molt de camí per recórrer i moltes llàgrimes per vessar encara. No podem abaixar la guàrdia, però viure va d'això.

Aquest cony de virus me n'ha fet adonar: no he agraït mai prou a la vida, ni als meus. Per això, gràcies! Moltes gràcies per brindar-me la vida, per ser-hi i acompanyar-me. Ens tenim, ens estimem i hi som. Viurem a raig perquè, malgrat tots els malgrats, val la pena. Fins que se'ns acabi l'alè.