La cultura i l'emergència lingüística

Segons les estimacions, a inicis de la transició el percentatge de persones catalanoparlants estava al voltant del 50% de la població del país, el que avui arribaria només al 32,5%,

Està clar que constitueix un problema més gran el fet que l'ús social d'una llengua tendeixi a decaure en el temps, ja que és un procés difícil de revertir, que fins i tot els lingüistes identifiquen aquesta situació com l'inici d'una "fase recessiva" en el seu cicle de vida. Les explicacions d'un problema d'aquesta naturalesa són variades i entre elles amb seguretat es troba el que, en un món globalitzat, ple d'interconnexions i amb vertiginosos processos migratoris com en el que s'inscriu Catalunya, la quantitat de persones la llengua materna de les quals és el català tendeix a reduir-se proporcionalment. No només arriben constantment persones que no el parlen, sinó que, a més, molts catalans i catalanes que migren cap a altres contextos lingüístics enfronten dificultats per traspassar el català als seus fills i filles, atès que la seva socialització es produeix en altres llengües. Probablement  l’entendran, però tindran competències limitades.

Però, parlem d'un problema lingüístic només? Em sembla que no. És molt necessari tenir present que una llengua és un sistema compartit de signes que té per finalitat la comunicació. Els diferents parlants l'empren i, a través d'ella, poden transmetre i ser receptors de continguts. Aquests continguts van des dels actes més simples i quotidians, fins als signes més complexos, com ara una reflexió abstracta, els versos d'un poema, etc. La llengua és, per excel·lència, un vehicle de la cultura i està viva en tant el que comunica també ho està.

La cultura de Catalunya

És comú identificar la idea de "cultura" com una dimensió de la tasca social en la qual destaquen les pràctiques folklòriques i el patrimoni immaterial d'una comunitat determinada. Una comunitat amb un entramat social dens, és a dir, amb múltiples i permanents interaccions entre els seus membres, comptarà amb un cos ampli d'expressions culturals compartides i aquestes donaran lloc a un conjunt més dens d'accions comunicatives. Això vol dir que, si en un territori els pobladors viuen molt allunyats els uns dels altres i no desenvolupen major interacció entre ells, difícilment compartiran codis culturals i pràctiques socials comuns.

Clarament la cultura catalana és molt més que els passos d'una sardana o una reguera de salsa romesco a la panxa, inequívoca empremta d'una festiva calçotada. Sense desconèixer la singularitat d'aquestes expressions, amb molta certesa es poden trobar altres múltiples trets d'aquesta cultura: la capacitat d'innovar permanentment, d'integrar aquelles persones que són diferents, la tolerància i la capacitat per construir acords tan pròpia de les tradicions comercials formades al llarg de segles i, particularment, la resiliència que ha permès al país refer-se de diferents esdeveniments devastadors en la seva història (des del setge de l’Al Manzor al Decret de Nova Planta, passant per la pesta negra). Això i més caracteritza Catalunya, trobant una via de transmissió de generació en generació a través de la seva llengua.

Tot l'anterior ens situa davant un problema major. Potser el decaïment observat en l'ús quotidià del català està expressant un problema de més abast, com pot ser un debilitament de la capacitat de dotar de contingut aquest vehicle de comunicació que és la llengua. Si fos el cas, el problema no estaria en la via de comunicació, sinó en les expressions culturals.

La cultura i la política pública

Actualment la Generalitat destina el 0,8% del seu pressupost al sector cultural. Si bé el projecte 2020 suposa un important increment de la despesa pública en aquest àmbit, en diversos moments anteriors la cultura va ser una variable d'ajust enfront de les polítiques d'austeritat aplicades. Amb tot, la despesa en cultura en el present encara està al voltant d'un 15% per sota del que hi havia fa una dècada. Això també s'expressa en la despesa que realitzen els ajuntaments, que són responsables de la major part dels recursos destinats a aquest sector. Per cada euro que la Generalitat destina a la cultura, els ajuntaments de Catalunya gasten aproximadament dos.

La situació del sector cultural durant aquest any s'ha vist especialment compromesa. A la sistemàtica caiguda que s'aprecia en els recursos disponibles, s'ha sumat l'efecte de la pandèmia, que inhibeix l'altre gran component de la despesa total: el que realitzen les persones que consumeixen aquests béns.

Hi ha dues perspectives per analitzar la situació. La més habitual és la provinent de l'oferta que, amb les restriccions de funcionament derivades de la pandèmia, l'han rellevat en l'últim temps. Avui hi ha milers de treballadors i treballadores de la cultura que veuen impedit el realitzar activitats normals i, certament, enfronten la greu amenaça de desaparèixer del mapa de la producció cultural. No obstant això, hi ha una altra perspectiva, menys abordada, que és la demanda de béns culturals i la seva eventual reducció.

L'Economia de la Cultura ens ensenya que aquesta demanda posseeix una singularitat que la fa especial i diferent dins la lògica econòmica convencional. A diferència d'altres béns, l'augment del seu consum incrementa la demanda sense que es produeixi un decreixement marginal. En termes de reduir la set, la utilitat que ens provoca el consum d'un segon got d'aigua és clarament menor que el primer. Però quan llegim un bon llibre, busquem llegir un altre, sense que es produeixi l'efecte anterior. Quan presenciem un concert de Buhos, esperem veure el següent, i el mateix passa amb les arts plàstiques, la dansa i l'art en general. És una tendència ineludible i, si l'oferta es redueix, el consum buscarà succedanis.

La cultura i la formació de país

Pensar el país és pensar en les diferents manifestacions d'una societat viva que es desenvolupa i creix mitjançant diferents arranjaments socials i polítics que li permeten existir amb les seves contradiccions. Si aquesta dinàmica virtuosa de la vida en societat s'imposa a l'entropia natural dels sistemes, la identitat nacional s'enforteix, una identitat tolerant i oberta a la interacció amb altres identitats que l'enriqueixen.

Entre les manifestacions més transcendents d'aquesta vida social estan l'art i la cultura. La seva característica distintiva és servir d'aliment a una idea de nació, la substància que la fa més densa i permanent. Així, una pintura de Dalí, una peça per a violoncel de Pau Casals, un poema de Marta Pessarrodona, una novel·la de Vázquez Montalbán, una cançó de Serrat, de la Rosalia, de Manel o de Txarango, fan més per la cultura i la idea de nació que moltes hores de discursos i campanyes. No hi ha millor evidència d'això en  veure milers d'adolescents que, empunyant una estelada, ballen i canten al ritme d'aquesta nova i compromesa música en català que reinventa la Nova Cançó dels anys setanta.

Aquest conjunt de missatges utilitza com a via de transmissió la llengua. Sense ells, la nostra demanda de cultura serà satisfeta amb altres continguts. No abandonarem la música si els nostres autors es silencien, ni la lectura si els poetes acaben treballant en un banc. Haurem de buscar d’altres, però probablement faran servir una altra llengua.

El rescat de la cultura

Rescatar la llengua és una tasca compartida. Ciutadans i ciutadanes han de fer-ho en les seves interaccions quotidianes, entre les persones catalanoparlants i aquelles que fem esforços per fer servir la llengua del país en què vivim. Però no per això la política pública pot substituir-se.

No s'entén molt bé que l'alumnat d'escoles i instituts no assisteixi un cop al trimestre a presenciar una obra de teatre en català, a participar d’un recorregut guiat en aquesta llengua per un museu, a veure un espectacle de dansa o d'interpretació musical... Amb les dades actuals, parlem d'una demanda anual addicional de més de tres milions d'espectadors i espectadores per a les diferents expressions artístiques, i per a això hi ha una oferta en català. Això suposaria multiplicar el públic que pot consumir aquests béns culturals, generant diferents efectes virtuosos en el sector cultural.

En la mateixa línia, hauria d'estar disponible una estructura d'incentius curriculars i de recursos, destinada a promoure la creació cultural en català en els diferents nivells del sistema educacional, com a manera de desenvolupar les capacitats comunicatives i d'ús del llenguatge dels que demà exerciran la ciutadania a Catalunya.

Una excepció important es troba en la promoció de la literatura en català. Per a aquest any 2020 hi ha convocat un ampli nombre de concursos literaris (270) majoritàriament destinats a obres escrites en català. No obstant això, corresponen a iniciatives a escala local i amb recursos limitats. 

El rescat de la llengua catalana és principalment un esforç en el pla cultural. És important defensar el vehicle de comunicació, però primordialment els continguts que es comuniquen. Tot recurs aplicat a aquest fi no només contribueix a rescatar i defensar la llengua sinó que, a més, posseeix una rendibilitat social incomparable en la construcció d'una idea compartida de país.