Fins aviat, UK

Com una espasa de Dàmocles, el primer dia de l'any que ve es presentava com una fita tan transcendent com ineludible. Gran Bretanya acabava el procés iniciat el 23 de juny de 2016 quan, contràriament al que s'esperava, el Sí a la sortida de la UE va vèncer amb comoditat en el referèndum. Després de quatre anys i mig d'una tortuosa i interminable negociació, i hores abans de Nadal, es signava l'acord final d'aquest divorci.

El "continent" i UK: un matrimoni mal avingut

Probablement l'egocentrisme sigui una característica dels vells i nous imperis. Però en el cas d'Anglaterra adquireix un to especial. No està clar si va ser el Daily Mail en una informació meteorològica en plena Segona Guerra Mundial, The Times en la dècada del cinquanta, la BBC ja entrats els anys seixanta o el mateix Winston Churchill davant el parlament britànic, que va assenyalar: "Fog on the canal. The continent is isolated.(1) " El mateix va passar el 1994, quan es va obrir a la circulació de vehicles el recentment construït Eurotúnel que travessava el Canal de la Mànega i un diari de Londres va titular: "The Eurotúnel was inaugurated. The smell of garlic arrived"(2).  El cas és que constitueix un conflicte no resolt respecte a l'empremta cultural d'Europa.

Des de l'època de Guillem el Conqueridor, que en 1066 va assumir la corona d'Anglaterra sent duc de Normandia, la relació entre Europa i les illes britàniques ha constituït un desafiament permanent per a les elits governants.

En períodes anteriors el problema es reduïa a la presència de governs emparentats amb les nissagues dominants dels voltants que fossin capaços de posar fre a les amenaces que enfrontava el món cristià, ja es tractés dels víkings al segle VIII o en l'ocàs de l' Imperi romà per part dels saxons. Sempre es va tractar de definir els interessos d'uns i altres per separat. No obstant això, des del període normand, establir un acoblament entre Anglaterra i la resta d'Europa ha estat un desafiament permanent.

Acabada la Primera Guerra Mundial va començar l'inexorable declivi del vell imperi, mentre el món era testimoni de l'ascens del seu plançó, Estats Units. Instal·lada la nova potència, UK va ser sempre la frontissa entre els dos costats de l'Atlàntic i el representant de déu (USA) a la terra (Europa). Conciliar aquests interessos diferents va fer que la inserció d'UK a Europa es tornés cada vegada més aspra. França i Alemanya, des de molt d'hora es van mostrar més partidàries d'una idea d'Europa autònoma un cop acabada la Guerra Freda.

El naixement de la UE es troba pres d'aquesta arquitectura geopolítica en què els interessos d'una Europa que reneix havien d'estar en sintonia amb els de la ribera occidental de l'Atlàntic. En aquest context, la presència d'UK a la UE va dificultar seriosament la conformació d'Europa com un actor independent i rellevant en el món contemporani. La relació especial d'UK amb els Estats Units va deixar a Europa sense poder maximitzar el desenvolupament d'un perfil propi amb el qual interactuar amb les noves potències emergents, com és la Xina i, en general, els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica).

El divorci

Determinar què és el que ha conduït finalment a aquest divorci és una tasca àrdua. No obstant això, en principi es poden observar dos aspectes principals. En primer terme, les contradiccions que suposa tot procés d'integració i, en segon terme, el que explica el triomf de l'opció "Sí" al referèndum del 2016.

La integració d'Europa és un llarg procés que comença amb el Tractat de Roma el 1957, primer com un espai de comerç i de cooperació que posteriorment deriva en l'actual UE des de 1993 amb el Tractat de Maastricht. En la seva dimensió política compta amb el Parlament Europeu, en la judicial amb el Tribunal de Justícia de la UE, en la monetària amb el Banc Central Europeu i la Zona Euro, al costat de moltes altres institucions que són la base d'una dinàmica ascendent d'integració. Aquest procés suposa inevitablement que els diferents Estats membres cedeixin part de la seva sobirania, que ara es trasllada a l'espai comunitari. Les lleis i els tribunals nacionals queden sotmesos a una instància superior com és el TJUE. Les iniciatives pressupostàries s'han d'ajustar a les pautes i acords de la Comissió Europea i a una instància supranacional encarregada de la política monetària a la Zona Euro.

Aquesta condició sempre va resultar complexa per UK i, paral·lelament a l'increment de la incidència de grups conservadors en l'espai polític, les renúncies assenyalades van ser el blanc del debat sobre política interna. Un exemple va ser la política migratòria comunitària, que va haver d'enfrontar el creixement exponencial de refugiats que fugien dels seus països sumits en aguts conflictes armats, conflictes que en molts casos van ser aguditzats per la pròpia política exterior de la UE. En aquest context, els discursos que demanaven més autonomia per a la política migratòria nacional, concentraven els seus dards en els amarratges que suposava la integració.

L'anterior pot ser un problema que diversos actors comparteixen. No obstant això, no explica com va arribar a formar-se una majoria que va sancionar la sortida d’UK de l'espai europeu.

Un element central es troba en el procés de globalització iniciat durant la dècada dels anys noranta en el món. Recolzat en noves tecnologies de la informació i les comunicacions, i en la difusió de les polítiques liberalitzadores, va produir una relocalització de les diferents etapes dels processos productius. Això va suposar una pèrdua neta dels bons llocs de treball tradicionals en la indústria, i va passar, en un primer moment, als països del tercer món, però inevitablement va arribar fins a les economies desenvolupades. La globalització que va maximitzar el benestar dels països rics en un inici, finalment passava el compte en la forma d'ocupacions que desapareixien per ubicar-se en espais més competitius, com la Xina, la nova factoria del món.

Els discursos populistes de dreta, a l'estil de Donald Trump o de Víctor Orban i, per cert, de l'actual Premier anglès, culpaven la globalització dels mals i el benestar perduts. Això, en el cas d'Europa, s'encarnava en tota instància supranacional que reflectia aquest model d'economia i societat, una societat en què les seves classes treballadores experimentaven un deteriorament en els seus tradicionals senyes de benestar, i que trobava un responsable: la camisa de força que suposava la política comunitària.

L'acord de divorci

Tancar definitivament la fórmula de sortida d'un pacte que mai va contemplar un protocol per a tal efecte, ha estat sens dubte un procés tortuós. El primer aspecte és l'impacte en termes dels fluxos de comerç entre UK i el continent. El 45% del total de les exportacions de la Gran Bretanya es dirigeixen a la UE (3),  al temps que Dover és la porta de sortida per gairebé el 80% dels béns que es traslladen a la UE. Les negociacions finals han afavorit la posició de UK; finalment seguirà gaudint d'un espai de lliure comerç, sense aranzels ni quotes, tenint com a única contrapartida el deure de respectar els estàndards europeus en matèria laboral i mediambiental. És improbable que els guanys de competitivitat de l'economia anglesa busquin passar per deteriorar aquests estàndards, per tant, no suposa un cost significatiu per tal de seguir participant de l'espai comercial comunitari.

En termes productius, els sectors més afectats pel Brexit són el de l'automòbil, el químic-farmacèutic i el de finances. L'especialització productiva ha conduït a complicats models en què els processos productius es recolzen en un entramat de beneficis i incentius que fan possible la cooperació entre diferents agents amb una única finalitat. L'efecte de l'alteració d'aquestes condicions resulta difícil de precisar en aquest moment, però és indubtable que no serà menor. El debat sobre el sector pesquer finalment té una significació més aviat simbòlica. Suposa el 1% del PIB de la UE i només el 0,1% del PIB d'UK (4).  En suma, la Gran Bretanya ha aconseguit un acord de sortida bastant menys perjudicial del que s'esperava inicialment en el camp de l'economia i les relacions comercials.

Sense solució queda la seva marginació del programa Erasmus, emblema de l'aposta europea per enfortir una elit professional paneuropea i amb una mirada posada en el futur d'un continent que busca un espai de lideratge en el món d'avui.

(1) Diferents són les versions pel que fa a l'autoria del titular: "Boira al Canal. El continent està aïllat", però totes reflecteixen una mirada dels anglesos sobre el món que els envolta.

(2) Certament l'aversió a l'olor a all dels anglesos és anterior al fet que Victoria Beckham ho assenyalés com a característic d'Espanya, quan acompanyava David Beckham per integrar-se a les files del Reial Madrid.

(3) https://www.ara.cat/publication/pdf/2588291147/ara_1608850802.pdf

(4) https://datosmacro.expansion.com/paises/comparar/uk/zona-euro