Epíleg del 2020

Tot arriba, i el 2020 se’ns en va, un més, un altre; sé del cert que aquest any el recordarem durant molt i molt de temps, gravat a la memòria col·lectiva de petits i grans d’arreu del món.

Els darrers sempre són dies que passen entre reflexions, anhels i nous bons propòsits. Farem balanç. Les coses bones, les recordarem i seran extraordinàries en un any, el de la Covid-19, en què els mals moments potser han guanyat la partida. 2020, un sotrac. No ens ho esperàvem: un puto virus va arribar a les nostres vides per capgirar-les del tot.

Des de les acaballes d’aquest any, tremolo. Miro enrere i el revisc sense creure-me’l del tot. Em continua semblant impossible. Però és cert. Tanmateix, no crec que el coronavirus sigui la veritable pandèmia del nostre temps; el maleït virus tan sols ens ha fet obrir els ulls: que una cosa així mai no passaria aquí ni a nosaltres, al primer món. I el primer món ha trontollat, i de quina manera! I tot això em fa pensar que tenim el que ens mereixem. Potser. Segurament.

13 de març de 2020, una data que trigarem a oblidar. La vida se’ns va aturar. Tocava aprendre a viure de nou. Confinament, teletreball, videotrucades, aplaudiments, mascareta, gel hidroalcohòlic, distància social, desescalada, tancaments, reobertures, conspiranoics i grups bombolla. I paciència a dojo.

Des de les acaballes d’aquest any, respiro. Quatre parets i poc més. La meva vida de sobte ja no era la meva vida, però el món girava girava i girava... I jo enmig de tot. Sobreviure, almenys. Difícil. Però no impossible. Quelcom de positiu? La nostra gran capacitat d’adaptació, això sí que ho tenim i ho agraeixo. La bogeria no va acabar d’arribar mai.

Unes hores mal comptades i ratllaré al calendari l’últim dia de l’any. No vull idealitzar-lo, tampoc menysprear-lo. No ha estat un bon any, això és veritat, però no en vull obviar el munt d’aprenentatges que he fet. La vida té aquestes coses, pessiga, fa mal, ens duu al límit i creiem que no ens en sortirem. Molts i moltes no ens ho explicaran, però segur que, en silenci, van celebrar la vida a tocar de la mort; d’altres, som aquí malgrat que en algun moment ho hauríem engegat tot a pastar. Jo he vessat més llàgrimes que mai, però ben endins meu tinc la certesa que no ha estat un any perdut.

El 2021 arribarà amb el darrer repic de campanes. Se’m fa difícil d’imaginar. Segurament tampoc serà un any normal i corrent. Les ganes d’abraçar-vos ja pesaran massa i la vacuna no serà la panacea. Però aquest és el temps que ens ha tocat viure; visquem-lo, doncs! Vull palpar la vida, aquesta que tot sovint ens sacseja, però que també ens fa esclatar de riure i vibrar d’emoció, felices, malgrat tot. Tinguem esperança, sempre sempre sempre.

Apreciem i agraïm la vida, estimem i estimem-nos. I brindem mirant-nos als ulls!