El recull gràfic “Vilanova i la Geltrú 1960-1991” i la Casa d’Arro

Els reis d’Orient, en una mostra d’excepcional generositat, van portar-me el llibre “Vilanova i la Geltrú. Recull gràfic 1960-1991”. Això va fer que m’estalviés els 175€ que en demanen a qualsevol llibreria i que (s’ha de dir) posen el volum fora de l’abast de les economies casolanes, i va donar-me accés a un record gràfic del que va ser la ciutat durant aquells anys. Donat que comparteixo amb una bona colla de coetanis l’haver nascut el 1962 (“som legió”...), el recull em semblava gairebé dedicat, prometent revisitar paisatges i moments de la ciutat on vam créixer i ens vam fer grans.

Coordinat per Anna Lleó i Xavier López, l’obra ha comptat amb un equip assessor, amb persones de “pes rellevant” en determinats àmbits que han escrit la introducció a cada una de les àrees temàtiques, i amb l’aportació desinteressada d’imatges per part de 60 col·laboradors. El resultat, més de 800 pàgines que amb 1.000 fotografies volen reflectir un període “de significatius canvis socials i polítics que van transformar tots els àmbits de la societat”. Ha sigut, sens dubte, un esforç excepcional que es converteix en testimoni de la ciutat i que mereix tot el reconeixement als seus promotors.

Més enllà de l’esport, on vaig tenir l’oportunitat d’aportar algunes imatges testimoni de la història de l’handbol a Vilanova, el que ha centrat el meu interès ha estat l’apartat dedicat al món del lleure. I aquí és on s’ha produït la sorpresa. Ni en el text introductori del capítol, on es fa un breu repàs a la història de l’educació en el lleure a la ciutat, ni tampoc en l’extens recull d’imatges, hi apareix Casa d’Arro. Tenint en compte que les Colònies d’Estiu a Casa d’Arro, iniciades el 1967, es troben entre les pioneres de la ciutat, i que van ser també de les més longeves, estenent-se de forma ininterrompuda fins mitjans dels 80, se’m fa difícil entendre’n l’absència. Durant gairebé 20 anys, cada estiu, una colla de noies i nois de Vilanova passaven uns dies al mig del Pirineu, sent protagonistes del que s’anomenaria “educació en el lleure”. Si bé inicialment les colònies eren només per als alumnes del Col·legi Sant Bonaventura, a partir de 1980 es van obrir a la resta d’infants de Vilanova, primer als nens i de seguida, a mesura que la segregació escolar anava desapareixent de la ciutat, també a les nenes. A més de ser de les pioneres i de les més longeves, també van estar amb seguretat entre les que van tenir més participació. A finals del 70 i durant els 80 hi havia 3 torns de colònies, amb 50 nens i nenes a cada torn, al que s’hi afegia un torn de “Ruta”, amb un grup de 15 adolescents recorrent cims i valls del Pirineu. Tot plegat, suposava mobilitzar cada estiu més de 160 nens i nenes. Els darrers temps, amb la voluntat d’estendre la seva activitat al llarg de tot l’any, les colònies van portar a la creació del Centre d’Esplai La Motxilla, entitat que tampoc apareix a la introducció històrica ni al recull gràfic.

Donat que ni per temps de vida ni per nombre de participants sembla raonable excloure les colònies de Casa d’Arro de la història del món del lleure a Vilanova, no se m’acut quin pot haver estat el motiu. El més lògic seria un simple oblit, però el fet que en el text d’introducció es faci esment de Casa d’Arro al parlar de l’origen d’alguns monitors de l’esplai de Sant Antoni (pàgina 326), fa pensar que els qui ho escriuen coneixien de la seva existència, i que per algun motiu no van considerar adequat incloure-la en el resum històric d’aquells anys.

Potser part de la responsabilitat d’això la tenim les mateixes persones que al llarg del temps vam formar part de la comunitat de Casa d’Arro (els “minyons de la CECA”). Especialment els que vam ser-ne monitors. Mirant enrere, me n’adono que sempre vam viure força al marge de les estructures i organismes que en aquells moments s’estaven creant. Érem una mena de free-riders, apassionats pel que fèiem, però que ni prestàvem atenció ni sabíem moure’ns dins el teixit associatiu que començava a crear-se al voltant del món del lleure. Potser això ens va convertir en invisibles per a l’establishment canònic. O potser, simplement, en algun moment s’havia decidit que no complíem “els requisits” per a ser considerats “educació en el lleure”, fossin aquests els que fossin.

En qualsevol cas, crec honestament que la història de l’educació en el lleure a Vilanova i la Geltrú no pot escriure’s sense incloure les colònies a Casa d’Arro. Dit això, no voldria que se’m mal interpretés. L’objectiu d’aquest escrit no és retreure res a ningú. Pretén només deixar testimoni públic, amb l’esperança que si el dia de demà algun lletraferit local es decideix a investigar científicament els orígens del món del lleure a Vilanova i la Geltrú, buscant per la xarxa ensopegui amb aquesta carta i pugui completar la informació que apareix a “Vilanova i la Geltrú. Recull gràfic 1960-1991”. Perquè per a la majoria dels que vam passar per Casa d’Arro, infants i monitors, els dies d’estiu al Pirineu van suposar una experiència vital que va marcar la nostra infància i adolescència, amb vivències i relacions que, encara avui, recordem amb afecte i carinyo. I tinc el ferm convenciment que totes aquestes persones i les vivències que allà van viure formen part, també, de la història del lleure a Vilanova.

PS: Un dia, el Damià em va dir que les colònies són una capsa de records. Els que en algun moment dels seus 20 anys d’història vau passar per Casa d’Arro i vulgueu compartir-los, esteu convidats al grup de Facebook https://www.facebook.com/groups/306571003766