Fer l’estaquirot

Començo a estar tip de veure com està el “pati”. El social, vull dir. Ja no és particular. Prou que sé que, quan plou, es mulla. No em puc estar, però, de braços creuats -com apuntava al títol- assistint a un espectacle llastimós. Els aldarulls del carrer són atiats, fins i tot, des de la pròpia bancada política per quatre cridaners. No hi ha dret!

Ho diré amb altres mots. Semblen una trepa de borinots. Haurien d’aprendre la tècnica d’anar amb el cap cot. Palesar més humilitat, menys esperit xulesc. Tal com van les coses, costarà anys i panys sortir del sot o clot. El seu vot esdevé inútil del tot. Estic preocupat per la pandèmia: Però més, encara, pel brot de mastegots que es reben “on the road”, en argot prou clarot. En referir això, contemplo ambdós bàndols. Un, amb pedres i llambordes volant, incendi de contenidors de brossa o vehicles, destrosses de comerços-mobiliari urbà i edificis oficials, amb sarau a tort i a dret. L’altre -encara sense aclarir- amb llançament de projectils “foam”… Un d’ells ha “cardat” un ull a una manifestant (i, que jo recordi, ja van tres casos als darrers anys).

Darrere del bigot d’una pàtina pèrfida i amagats en un capot, se’ns presenten a l’estil d’un coiot de l’apocalipsi. Converteixen bona part del què toquen en ermot. No palesen gaire bon estil: per l’escot, s’hi entreveu un ninot que sol tirar la pedra i amagar la mà. Ben poques vegades serveixen, tan sols, ni per a fer-ne un pegot.

Si conreant el caos volen erigir-se en pilots de la gresca i la disbauxa, han escollit un mal camí. Tal com acaba de passar, amb alguna altra formació, prenem nota d’agafar el rebot del bàsquet i passar-los el ribot, en la propera consulta. Ja poden anar a veure una pitonissa, que els hi traurà el tarot que ho confirma… Els veig com alcavots que es comporten indistintament com aguilots o com abellots.

Necessito llum. Com l’aire que respirem. Malgrat que aquest ara pugui contenir el verí d’aerosols nocius, m’oposo a que em detreguin visió. A la callada, volen uniformar el pensament de la gent forçant-la a mirar-se la realitat des d’un badalot. Els esvalots del carrer -en base a arengues oportunistes i teatrals- segueixen la tàctica del llangot. Avui, blanc i demà, negre. Encara que es posin manegots, no podran pas convèncer-me. S’atrapa abans un lladregot que un coix.

Massa nuvolots planegen al panorama polític que està per venir. El que no té dita és atorgar el vist-i-plau complaent al paperot d’algunes declaracions permissives amb els tabalots. Els aconsello… no ja que es posin la vacuna de la COVID, sinó el xerigot terapèutic.

M’he pres la llicència de bastir l’article a base d’estrambots, guinyots i estirabots. La sornegueria ha de servir -de tant en tant- per a fer més èmfasi en certs temes intolerables i inacceptables. Estic fins els pebrots -amb perdó de la grolleria- pels avalots d’aquest bassot de falsos “líders” que sovint entabanen el personal. Em costa arribar a entendre com arrosseguen voluntats pel sol fet de penjar-se un esquellot. No voldran pas que els dediqui un llagot que demostren no merèixer. És per això que els hi “dedico” aquests gargots… Amb el desig -potser utòpic- d’abrandar el seu cor envers unes postures de menys “espectacle” i més normalitat de la bona.