Podrem passar?

L’un necessari, el fanal, que ens ajuda a veure-hi una mica quan la foscor s’apodera de la ciutat, ens dona una mica de seguretat quan els carres estan més sols que la una i el sol encara no ens alegra la vista. I també pot servir de referència per agafant-hi mantenir la vertical quan vas una mica carregat i empaperinat, o com indret perquè el gos s’hi pixi impunement i vagi erosionant el metall...  

L’altre, no necessari, la bicicleta, però és element recomanat i desitjat ja que constitueix un mitjà de mobilitat, net, que ajuda a fer la mobilitat  tant saludable com silenciosa, -el timbre metàl·lic ha perdut protagonisme- transport ecològic i que et pot acostar majoritàriament al mateix lloc on vols anar.

Les bicicletes han proliferat molt en una ciutat com la nostra en el que el desnivell és pràcticament testimonial. S’ha utilitzat de fa anys per anar amunt i avall a la feina o a agafar el tren i també es va popularitzar entre els nens i nenes per anar i venir de determinades escoles de les perifèries de la ciutat. I ja no diguem quan hi va haver els successius booms de les bicicletes tot terreny o de muntanya. El seu ús encara que fos esportiu va créixer exponencialment.

No és que Vilanova sembli l’Amsterdam del sud amb una parc ciclista com el de la capital holandesa on el percentatge de l’ús de la bicicleta està per damunt el 60 % de la població i un 90 % en té, però vaja ja hi arribarem si no és que l’arribada del patinet fa disminuir els nombre de bicis i ciclistes. El temps ho dirà.

La bicicleta s’ha convertit ja en una cultura amb una manera de viure ...

S’han programat experiències interessant com la de la ciutat de Bolonya, -un preludi del que després seria el bicing- que va posar a disposició de la seva ciutadania un quantitat enorme de bicicletes xineses que es podien agafar i deixar lliurement un cop fet el recorregut en una ciutat en que el seu ús es va convertir també en habitual. En altres ciutats es compagina l’ús de diversos vehicles i s’ha creat una bona xarxa de carrils bici, que salvant algun indret no recomanable, ha ajudat a poder desplaçar-te per la ciutat amb una certa rapidesa.

Altre cosa és la convivència de bicicletes i vianants, aquesta convivència hauria de ser possible com ho és en molts llocs però sempre hi ha l’energumen que va  a tota llet sense mirar res de res i passa el que passa, a aquests estaria bé foragitar-los per sempre dels espais que poden ser comuns. Persecució sense pal·liatius i si es tracta dels que van patinet encara més.   

El problema de les bicicletes a la ciutat és que van anar expandint-se, alhora que creixien el robatoris de les bicicletes també de manera exponencial. A la nostra ciutat hi ha cíclicament desaparicions massives fruit de la presència, diuen, de grups organitzats que van mangant carregant furgonetes i després la teva bici por aparèixer en una altra ciutat quan no en un altre continent. Des de Katmandú a Tombuctú passant per Tifariti. La llegenda urbana no té final..

I aquí hi ha potser el problema la precarietat de llocs per poder-la aparcar amb seguretat, hi ha un quants aparcaments per bicis distribuïts per la ciutat. Pocs i poc segurs. Perquè també cal dir-ho -ja ho hem dit- que hi ha molt amics del patrimoni aliè que creuen que mangar una bici no és res que sigui punible sense entendre que causa un perjudici a vegades notable.

D’aquí que les bicicletes, la majoria d’elles es pugin fins el pisos i un cop d’ull des dels balcons et fa adonar que és potser l’aparcament principal si més no habitual.

I també els fanals serveixen de lloc d’ancoratge de bicis, gruixudes cadenes i complexes cadenats ajuden a lligar bicicletes a les bases del fanal. Sempre et poden mangar una roda o deixar-hi la roda i prendre’t tot l’altre. Però ara amb temps de “toc de queda“ és més difícil.

Res a dir –o sí, ja que és una privatització d’un element públic-, si la bicicleta no es pot tenir a casa o a un garatge però l’ús de l’espai comú hauria de ser com mínim molt curós. La foto ens mostra l’ús del fanal com a aparcament, el problema està en que la vorera té dimensions reduïdes i clar si has de passar-hi amb paraigües, cap problema, però si és un cotxet d’una criatura o algú amb cadira de rodes la cosa ja és més complicada.

Podrem passar amb seguretat?