Avís a navegants

Naturalment, d’aquella gent que té capacitat per actuar. Que la resta ens hem de limitar a mirar i callar o, com a molt, donar l’opinió a qui la vol escoltar.

M’estic referint a l’intent d’establir una super-lliga europea amb una colla de clubs de futbol del vell continent que fixaven les seves regles, terminis, formes i retribucions al marge de tot el que funciona actualment. Un moviment especulatiu i de clares arrels financeres que buscava eliminar el control més o menys encobert dels estats sobre una activitat que genera beneficis multimilionaris.

Tres coses em varen cridar l’atenció des del primer moment. La primera, que l’àmbit de la reforma fos, a grans trets, la vella Unió Europea, la del Tractat de Roma, tot bandejant els socis posteriors de la zona est del continent. La segona, que dins d’aquest àmbit, l’antagonisme en contra i a favor s’identifiqués amb l’eix Paris-Berlin pel que fa a l’oposició, i amb l’eix Roma-Madrid pel costat favorable, amb l’afegit d’una Gran Bretanya que, si ho valorem pel nombre d’equips que aportava, semblava més la mare dels ous que no un altre soci de la colla que volien fer del futbol un pur i simple negoci (que no dic que ara no ho sigui) del que treure encara més beneficis econòmics. I la tercera, l’aparent discrepància, dins de la Gran Bretanya, entre la postura dels clubs (la majoria societats anònimes) i la que va prendre, quasi immediatament, el premier Boris Johnson, en contra de la iniciativa.

Tot plegat doncs, un escalat de discrepàncies que, a Gran Bretanya, mostrava la diversitat d’opinions entre el poder econòmic i el poder social (esquivo ostentosament i intencionada la paraula polític) dels socis i simpatitzants dels clubs. Una diversitat que explicaria que el poder polític (ara sí escrit i amb lletres grans) s’afanyés a arrambar-se al social tenint en compte la fragilitat del govern actual, l’embolic generat amb el brexit i el repte a caixa o faixa que sembla que vol presentar Escòcia en un termini relativament breu de temps.

D’aquest posicionament clar -del tantes vegades ambigu Boris Johnson- sembla que se’n va derivar el replegament de veles de la proposta de super-lliga amb la promesa/amenaça de no abandonar el projecte i tornar a intentar-ho. Que els inversors segueixen esperant “miracles” econòmics per seguir multiplicant els seus diners.

Per això penso que cometríem un gran error si enterréssim el tema i no intentéssim llegir entre línies de tot això que ha passat.

Perquè si alguna cosa ha evidenciat l’episodi en qüestió és que el poder econòmic no entén de fronteres. Més encara, que voldria eliminar-les. Naturalment, a la seva mida i només quan a ell li interessi. Perquè una cosa és eliminar aranzels a la circulació de diners i una altra diferent, les fronteres a les persones. El poder econòmic (els altres, de moment, callen) té clar que el concepte de frontera s’ha de diversificar, aixecant o baixant cadascuna de les accepcions del mot segons a ell li convingui. I val a dir que, en això, ja ha comptat a voltes amb el recolzament dels estats, que signaven acords bilaterals o multilaterals entre països per fer-ho possible.

Però aquest cop, al meu modest entendre, el poder econòmic ha assajat una maniobra més àmplia. Utilitzant la vella Europa com a camp de proves i el futbol (l’oci en general) com a matèria a controlar des de fora de les institucions polítiques. Perquè, agradi o no, es tractava de crear una multinacional del futbol que tingués les mans lliures per contractar, vendre o comprar jugadors, equipaments, i tot el que gira al voltant d’ell. Com, quan i on volgués.

Per exemple, si tot plegat hagués reeixit, què impediria a les grans farmacèutiques actuals crear una super-farmacèutica que controlés la sanitat mundial, en una nova versió d’aquells monopolis ferotges de principis del segle passat que EEUU va aconseguir aturar amb la seva llei anti-trust. Àparentment. Perquè la NBA, per exemple, no deixa de ser un monopoli 2.0 com el que es volia implementar en el futbol europeu, no?

L’avís està donat. Ara falta que, qui pugui, prengui consciència. I les mesures per prevenir el desastre.