El somni de les monedes socials locals

Fa 60 anys hi havia un poble no gaire gran a la vora de la mar. Tothom tenia treball, uns a la pesca, altres al camp, altres en fàbriques de productes per cotxes, electricitat o empreses de fabricació de roba, algunes persones vivien del comerç on hi venien productes produïts allà mateix o de molt a la vora, també alguns productes exòtics produïts en països llunyans… els treballs eren durs però en general tothom tenia un lloc en aquella societat… no vol dir això que la vida fos fàcil ni bonica per tothom i a més en una època de dictadura franquista, però el treball, podríem dir de proximitat” no faltava.

La modernitat va anar venint, els cotxes, les motos, els telèfons, les guitarres elèctriques… i amb la televisió es van obrir unes finestres a cada casa que van anar substituint les tertúlies i el contacte humà entre la gent del poble per mirar constantment anuncis de nous productes que calia comprar per estar al dia, per ser “moderns”. Entre els anuncis es podien veure pel·lícules i més endavant sèries, que et mostraven de quina manera vivien societats "més avançades" i com la seva felicitat venia de tenir cotxes i cases i mansions de luxe. Luxe volia dir lluir més que els veïns.

Amb tot aquell panorama les persones cada vegada van voler tenir més luxes, més cotxes, cases més grans, però com que no tenien prou diners, van créixer molt les empreses que et donaven diners per avançat i ja els tornaries amb uns interessos, clar: els bancs.

Amb els anys aquella suposada "modernitat", aquella manera de fer va anar guanyant terreny en cada poble i en cada país. Es van anar configurant països rics (moderns) i països pobres (endarrerits). Els països rics, per viure amb els seus luxes, necessitaven moltes matèries primeres (minerals, carbó, petroli, etc) i sovint aquestes matèries es trobaven en països pobres, i també mà d'obra barata. Es van organitzar guerres i xantatges comercials per obtenir aquests materials a canvi de res o donant suport a dictadures militars per fer-ho més fàcil.

Amb els anys i, sobretot, amb el creixement de la informàtica s'ha anat creant l'anomenada globalització, ara qualsevol cosa gairebé es pot comprar i vendre des de qualsevol punt del Planeta. Tot això sembla bonic però, curiosament i paral·lelament a aquesta evolució, també ha evolucionat el creixement de les armes i els exèrcits, la contaminació de l'aire, la terra, el mar, la desigualtat econòmica i social… i també, cada vegada amb més força, la natura s'ha anat mostrant més agressiva i destructiva, amb el canvi climàtic. Aquest afecta a tothom i cada vegada es mostra amb més contundència: ciclons, tempestes, tornados, incendis, inundacions i un llarg etcetera.

Si mirem les fonts d'energia que fan moure tota aquesta maquinària de la globalització, i els plàstics i moltes de les coses d'ús diari que fem servir, estan basades principalment en el petroli i d'aquest cada vegada n'hi ha menys. És evident que alguna cosa no hem fet bé, sobretot en aquests darrers 60 anys.

Que podem fer com humanitat? Anar enrera no podem perquè el passat, passat està, però el futur encara estar per fer. Podem imaginar un futur millor? M'atreviria a dir que els nivells de satisfacció de les necessitats bàsiques que tenien les persones fa 60 anys eren força millors que els d'ara. Tothom tenia un lloc a la societat i les persones s'ajudaven quan feia falta, les portes de les cases estaven obertes, regnava la confiança i els tomàquets tenien gust de tomàquet... i el món no s'estava destruint com en els darrers anys.

Hauríem de poder avançar vers una nova societat amb uns nous valors, que cada vegada necessiti menys d'aquest consumir per consumir, una societat que torni a posar en valor tot el que tenim i el que sabem fer. Una societat on tothom hi pugui tenir el seu lloc, on es recuperi la confiança entre les persones.

En aquest sentit, a Vilanova i la Geltrú fa més de 10 anys vàrem posar en marxa la moneda social la Turuta, perquè si l'euro (i les demés monedes globals) ens han conduït a aquest món que s'està autodestruint, necessitem eines econòmiques sanes, netes i transparents que ens ajudin a regenerar la vida i la felicitat dels entorns locals.

Imaginem-nos que tothom del nostre poble, ja té clars els objectius de la moneda social local la Turuta, que es podrían resumir en aumentar de nou la producció i el consum local de manera respectuosa amb el Planeta, i que tothom ja l'admet com un euro local. Cada vegada hi hauria més productes locals perquè amb les turutes es podria compensar dignament el treball de la pagesia i de la pesca. El treball artesanal creixeria i moltes de les coses que abans es produïen localment i que ara les comprem en establiments que importen de la Xina o d'altres indrets llunyans, es podrien tornar a produir aquí. La Turuta al no tenir interessos no és apta per especular, perquè esdevé una eina per donar valor real a la producció i per facilitar els intercanvis. Els euros es reservarien per comprar tot allò que no podem produir aquí i per viatjar.

Les monedes socials locals també es poden intercanviar entre poblacions, creant així xarxes de cooperació i enfortiment del territori.

A Cubelles, a Sitges, a Sant Pere de Ribes, a Canyelles, a Olivella... es podrien implementar també monedes socials. Com a comarca, tenim l'oportunitat d'esdevenir un referent en el canvi global, de globalització a gloCalització (global+local), perquè lo global no pot funcionar si tot lo local es mor.

Què ens cal? Que cadascú reflexioni en què i on gasta els seus diners i en què inverteix el seu temps de vida. Que tothom qui exerceix càrrecs públics o privats sigui honest en el seu anàlisi sobre els resultats de les seves decisions.