Despertar-me quan no dormo

Despertar-me quan no dormo
Miquel Desclot
Editorial: Proa
Col·lecció: “Óssa Menor”, 375
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2020
Nombre de pàg.: 67

Miquel Desclot (Barcelona, 1952) des de l’any 2006 no ens havia ofert cap poemari propi. Ara ho fa amb un de títol clarament foixià, provinent del primer vers del primer poema del recull. I ho fa per una de les portes principals de la poesia catalana, de la mà del premi Carles Riba (2020). El recull, d’allò més variat i eclèctic (no ens ha de fer estrany ja que inclou poemes escrits entre el 1983 i el 2020), és una mostra clara i contundent del domini de la llengua, la retòrica i la tradició literària i cultural, tant nacional com europea, d’en Desclot. El formen una cinquantena de poesies (43 amb títol propi) que, com assenyala el mateix poeta a les “Endreces” que tanquen el volum (p. 63-64), “han sorgit en moments diversos dels meus anys, amb humors prou variats, i al capdavall les ha unides la contenció dels catorze versos”. Catorze versos que ens permeten de parlar de sonets, per molt que no estiguin separats en les quatre estrofes tradicionals, tot i que molts ho estan per les combinacions de la rima. I alguns, fins i tot, són variants reconegudes del sonet, com per exemple el sonet anglès o isabelí (p. 18) o el sonet amb estrambot (p. 37).

La varietat i l’eclecticisme que he apuntat, els trobem tant en els aspectes retòrics com en els continguts. Pel que fa a la retòrica, tant la mètrica (poemes tant de versos d’art menor com d’art major, tot i que hi predominen els decasíl·labs) com la rima (val a dir que, malgrat tot, hi predominen els versos blancs) són variades; i els recursos literaris i lingüístics, també, molts dels quals van lligats al joc, ja que una bona colla dels poemes són jocs lingüístics, als quals ens té molt acostumats en Miquel, sobretot en la seva poesia infantil. Hi usa nombroses al·literacions (a “Pirinenca” −p. 34−, podem dir que recorren tot el poema, construït a base de topònims pallaresos), anàfores (algunes d’espectaculars, com les dels poemes “Nosaltres” −p. 27− o “Hort de Motxo, a Elx” −p. 32−), perífrasis, paral·lelismes, metàfores, comparacions... Fins i tot juga amb la rima de mots sencers en un parell de poemes: “Favàritx” (p. 30) i “Sense retop” (p. 51).

Pel que fa als continguts, com he apuntat, també són d’allò més diversos: hi trobem poemes d’amor i de desamor; poemes dedicats o inspirats en altres poetes (Teresa d’Arenys, Agustí Bartra, Joan Brossa, J. V. Foix...), artistes (Enric Maass, Josep Ricart i Rial, Miquel Plana...) o a membres de la seva família; poemes patriòtics o de compromís com els dedicats als presos i exiliats polítics (p. 49-50) o a la Plataforma per la Llengua (p. 54-55); poemes filosòfics, com el magnífic “Goethe patina sobre l’Ilm, a Weimar” (p. 21); poemes amb tocs d’humor, de vegades amb bones dosis d’ironia i de paròdia i tot, com per exemple “Amor de lluny”, subtitulat “Variació sobre un tema de Joan Maragall” (p. 52), en què parodia fins i tot aspectes formals i retòrics de l’autor de “La vaca cega”, o “Poema experimental”, subtitulat “Del poemari essencial d’un arpista adolescent” (p. 53); poemes, sobretot, gosaria dir, molt ecologistes, en què els arbres, les plantes, les flors, el paisatge i la natura en general hi tenen un gran pes, com per exemple el ja esmentat “Sense retop”, que es tanca amb aquests tercets que són una declaració d’amor als arbres, als boscos, als animals, a la natura, i que podrien ser emblema de moltes entitats conservacionistes: “No escolto res sinó el parlar dels arbres/ i, com ells, clavo arrels endins la terra/ o, com ells, enraono amb altres arbres./ Els ocells més s’estimen obres d’arbres/ que no fastos de festes ran de terra.” (p. 51). Uns poemes per llegir i rellegir, per gaudir de tot el que amaguen: de la llengua, de la musicalitat, de les picades d’ullet culturals i literàries, de les reflexions o de la diversitat temàtica, que faran que tothom hi pugui trobar el seu vers, o els seus versos.

Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor