Password: “mayo68”

Arribant tard al vessament de records sobre el periodista Antonio Franco, no puc explicar, que ja ho han dit, ni que el seu crit de guerra a la redacció era: “Venga, cabrones, a trabajar”. Ni que l’afecte el mostrava plantant un clatellot, tipus salutació d’os, a la persona a qui volia afalagar. Tampoc puc dir que a vegades també saludava aixecant el puny, perquè ja ha dit l’Emilio Pérez de Rozas, en la cerimònia de comiat, que el va rebre amb aquest posat l’últim cop que el va anar a veure. Rebuscant entre els detalls encara no descoberts sobre l’entranyable fundador del diari de centreesquerra, se me n’acut una que no sé si algú més sap.

A El Periódico de Catalunya jo vaig fer pràcticament tots els papers de l’auca, entre ells, com a subdirector, em va tocar moltes vegades portar el diari els caps de setmana quan ell i bona part del personal descansava.

Com que llavors la tecnologia encara no permetia que es pogués entrar a l’ordinador de la feina des de casa, quan un diumenge l’Antonio necessitava amb urgència fer una consulta en un document guardat en el disc dur del despatx, em va trucar demanant que entrés en el seu ordinador. Però, clar, per obrir-lo necessitava que me’n donés la clau:

-Mi password es “mayo68” -em va dir.
-Uau -vaig respondre jo.

Ja em perdonaràs, gran Baloo, des del lloc del merescut repòs on ara sojornes, que desveli aquest petit secret que només fa que rememorar la teva enyorança, i la de tants que et vam seguir, per la platja que deien que hi ha sota les llambordes i les ganes de canviar el món que ens va portar a fer diaris on érem realistes i demanàvem allò que és impossible.