Com van els compromisos?

Baixo per la Rambla i a poc a poc, a mesura que m’apropo al mar, la quantitat de gent que hi camina va decreixent. Una mica lluny, veig que la Maria s’apropa caminant lentament. M’aturo i espero que arribi al meu costat.

La veig capficada, una mica absent, submergida en els seus pensaments. Arriba al meu costat i no diu res, segueix caminant. La crido. Em saluda i s’apropa però la veig esmorteïda, no és la Maria que conec des de fa anys.              

- Problemes?

- Tants com vulguis i una mica més.

La Maria treballa a una residència, i em temo que ja sé per on va la seva evident tristesa i desànim. Li proposo de seure per parlar amb més comoditat. S’arronsa d’espatlles i seu. Demana un cafè.

- Suposo que és la feina, no?

És com si hagués premut un polsador. La Maria pren la paraula, lentament però sense aturar-se, va explicant el que la fa estar angoixada.

- Recordes les conclusions de la Comissió Especial sobre el model d’atenció a la dependència i a la gent gran? S’hi parlava de millorar la comunicació amb les treballadores? Res de res, l’equip tècnic no té present els criteris que pugui expressar el personal auxiliar de geriatria. Reunions d’avaluació i autoavaluació? No saben ni què és, no se n’ha fet cap. Per què parlar? Per què significar-se? Calladetes estem millor i ens estalviem problemes.

- S’havia de millorar la comunicació amb les famílies, potenciar la seva participació en la gestió de la residència. No es fa realment. L’atenció centrada en la persona? No es fa res, s’obliden les necessitats emocionals de les persones residents i fins i tot les físiques, de vegades...

La Maria va llençada, no em deixa ni obrir boca.

- En relació al suport emocional de les persones residents i els seus familiars, hi ha mancances d’informació sobre les activitats que es fan, el seu contingut i si aquestes activitats son una manera d’omplir el temps sense tenir present les diferents necessitats personals de dinamització o tenen un fonament raonable.

- Manca formació de les auxiliars per evitar que hi hagi diferents maneres d’actuar en el tracte i en la professionalitat de l’actuació. Establir criteris que emmarquin la manera de parlar, d’atendre. La propietat, l’ajuntament en darrer terme, no se’n preocupa. Cal que tinguin un projecte, saber-lo explicar, compartir-lo i aprofundir en la seva aplicació. Aquesta mancança la pateixen els resident però també les auxiliars.                                                                                                                             

Intervinc un moment. Ella parla i parla, necessita parlar, treure el que veu i pensa.

- Però els familiars sí que deuen rebre informació dels residents, no?

- La comunicació amb les famílies és quasi inexistent. No hi ha un criteri que estableixi com ha de ser i que vetlli perquè es compleixi. Uns familiars veuen que ja els tenen “aparcats” i que, per tant, tot està bé; altres es posen on no s’haurien de posar, no és una intervenció, és una interferència. Si la direcció no impulsa i vetlla per un model, la relació seguirà sense ser profitosa.

- No hi ha supervisió real, es queda en temes superficials, importants però insuficients. No n’hi ha prou que es compleixin els horaris dels menjars, cal vetllar pel tracte i l’atenció a les necessitats personals no programades. Les auxiliars tenen hora per portar els residents al lavabo, però no se’ls atén si és fora del seu horari perquè elles tenen ja altres tasques encomanades. I de vegades, potser, és atendre una persona que en aquell moment no ho necessita.                                                                                                                                        -

Recordes allò del projecte de vida que s’esmentava a les conclusions? Ells no, no es treballa de cap manera.

- I els sindicats, que hi diuen, què fan?

- Si volguessin tindrien feina llarga. De les dues infermeres, una està de baixa per problemes a l’embaràs, i no se la substitueix, i ja fa temps. Algunes auxiliars acaben fent feines d’infermeria, supervisades, però assumint una responsabilitat que no pertoca. Hi ha problemes laborals que la gestió no entoma, i les conseqüències acaben repercutint sobre les companyes.

- I, com és que no intervenen els sindicats?

- Els sindicats, i que em perdonin els sindicats, els preocupa més el seu arrelament entre els treballadors que intentar resoldre les problemàtiques. I Nosaltres anem arribant a la mateixa conclusió: cada un es preocupa de si mateix, de tenir millors condicions, de no significar-se... Ho sento, t’estic donant el matí, però és així com ho veig.

- Maria, si ho veus així fas bé d’explicar-ho, tu ho necessites i és bo que en tinguem coneixement.

- Me’n vaig, se m’està fent tard. Em convides al cafè?

La Maria s’allunya lentament. El que li pesa no és el cistell que porta, és un pes més íntim, més profund, és la impotència per a superar els problemes que la corsequen.

Ella ha donat el seu punt de vista. La conec des de fa temps i crec que el que m’ha dit deu ser cert, però de vegades, en moments límit, és més fàcil perdre l’objectivitat. Serà qüestió de buscar més opinions, preguntar als partits que van formar part de la Comissió Especial sobre el model d’atenció a la dependència i a la gent gran, què en pensen del compliment dels compromisos que es concreten al document de Conclusions que la Comissió va donar el desembre de 2020; què s’ha fet per aplicar-los? Penso que com a Iai@flautes Garraf hem de preguntar-ho als partits que en formaven part: ERC, JxCat VNG i Capgirem Vilanova i la Geltrú-CUP. I ho farem.  No volem afirmar que menteix l’administració ni que ho fan les treballadores, únicament volem evidenciar que hi ha unes opinions enfrontades i que és a ells, als partits amb responsabilitat de govern, a qui els pertoca aclarir què passa realment. L’èxit de la nostra gestió no és tenir o no raó, és contribuir a que la situació laboral i assistencial a les residències sigui millor.

Iai@flautes Garraf i Unitat Pensionista del Baix Penedès.cat