Valdrà més ésser català que milionari*

La polivalència és una virtut força buscada i valorada en el camp laboral.

La crisi ha comportat la necessitat de reinventar-se moltes vegades al llarg de la vida laboral. Algunes vegades amb èxit i altres més aviat han acabat amb fracàs. I res, tornar a  començar. Llevat del funcionariat els experts assegurem que cada professional haurà de canviar de feina almenys tres vegades al llarg de la vida dedicada al treball per guanyar-se la vida.

La Sra. Catalana que s’ofereix té una àmplia gamma de possibilitats vinculades al treball domèstic, des de nens a l’avi, des del menjar a la neteja. Un complert. Que no és fàcil perquè si el contracte és per tot a l’hora cal una capacitat de canvi de registre envejable, canviar els bolquers del petits, i potser donar-li el biberó, fer els esmorzars, posar la rentadora i llevar a l’avi amb els serveis que li calguin.

Un portent, però res que no facin moltes persones cada dia de la setmana, cada setmana del mes i cada mes de l’any...

Ama de casa, amo de casa.

Però el que es destaca més enllà de l’edat de la senyora, que tampoc ens importa massa, és que és Catalana.

I ja sabem que ser català és una garantia per saber adormir una criatura, cantant-li “El noi de la mare”, distreure un avi jugant a la botifarra o al dominó, o amb unes notes del virolai, fer un pollastre a la cassola, escudella o uns canelons o netejar el llençols i mil coses més extraordinàries.

Recordem, i invoquem altre vegada a l’escriptor, filòsof i assagista Francesc Pujols que va ser respectat i admirat per gent tan diferent com Dalí, Sagarra o Pla. Aquest últim va dir que “Pujols fou un home únic, excepcional, fabulós, que tingué, sense fer el mínim esforç, capacitats expressives úniques, possibilitats col·loquials enormes, disposicions per a la descripció que potser ningú del seu temps no tingué”. Pujols va fer algunes sentències agosarades  com quan  va deixar dit allò de  que: “perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà,”

Si és així la senyora en qüestió tot li serà donat, i naturalment la feina a la qual oposita a través dels cartells li serà oferta amb escreix, ben pagada i per sempre, feina per poder triar i remenar.

Però vaja la veritat és que la profecia de Pujols més aviat va quedar com una frase ocurrent i poca cosa més.

I el treball i els catalans i catalanes sembla que van associades: Alguna mostra

Es català qui viu i treballa a Catalunya.

Anem per feina.

Feina feta no te destorb.

Feina feta no fa nosa.

Feina feta, consell donat.

I així fins l’infinit la feina, ja ho veiem, és cosa catalana.

Señora catalana però fa l’anunci en castellà. Renúncia que no s’hauria de fer mai.

Potser en el fons, molt en el fons hi ha una certa tendència cap a una certa actitud de racisme de baixa intensitat en que una de les normes per contractar o per llogar pis per exemple és que la gent sigui nadiua d’aquí si no vol tenir algun problema. És una situació que es nega sistemàticament però que s’ha corroborat amb treball de camp i amb reportatges fets discretament s’ha vist que a segons qui i segons com és ni el contracten ni li lloguen res...

Però si de veritat es complís aquella frase que va fer fortuna de J. Pujol de que català és qui viu i treballa a Catalunya (i ho vol ser-ho s’hi va afegir més tard) en els anuncis per demanar feina ja no caldria dir-ho, es donaria per descomptat.

Però encara no deu ser del tot així.

I bona sort a la Sra. Catalana!! Confiem en que hagi trobat feina.

*Francesc Pujols