Per dolent, reserva etern...

Els que pertanyem a les generacions que van passar de la dictadura a la democràcia (amb totes les imperfeccions que es vulguin) el 20-N està gravat en la nostra memòria. Per la majoria (volem creure que la immensa majoria) la tenim com una data d’alliberament, com una data en que la història podria agafar una altra direcció i retornar-nos la capacitat de decidir el futur. Després trepitjant aquest futur potser hem tingut decepcions però que no emmascaren l’alegria de la mort del sanguinari dictador.

La imatge entre patètica, casposa i rància del president Arias Navarro conegut també com el Carnicero de Málaga per la mortaldat que la seva acció com fiscal després de la guerra va provocar (durant la primera setmana de la presa de Màlaga per les tropes franquistes, del 8 al 14 de febrer de 1937, els nacionals van executar sense judici previ a 3.500 persones i fins a 1944, altres 16.952 van ser condemnats a mort i afusellades a Màlaga, segons un informe del cònsol britànic documentat per l’historiador Anthony Beevor. Publico) anunciant que “Españoles, Franco ha muerto” va alleugerir a molta gent. Les ampolles de cava que hi havia a les neveres es van obrir amb un esclat encara contingut d’alegria i d’expectació.

Fastos necrològics, i ben segur que a les portes de l’infern ja l’esperaven.

I encara hem hagut de veure fa poc com un helicòpter amb un vol fúnebre treia les restes podrides del dictador Franco i el deixava en una petita església on reposen. No sabem si en pau.

La pintada és entre cínica i potser una mica inquietant.

La frase és pròpia dels entrenadors que des de la banda veuen el joc i en algun moment preparen les substitucions.

Algun, alguna, lesionat, que no encaixa en el joc, que estan esgotat o esgotada  o alguns, algunes que no acaba de tenir el dia i les pífies es succeeixen.

Llavors crida a dos o tres substituts perquè faci escalfament. Que  es preparin, que físicament es posin en “mode” de jugar.

Els entrenadors saben el moment de fer els canvis i sobre entrenadors per la via qatariana del Xavi Hernández en sabem ara molt. Veurem de veritat com es juga. Ara pujaran al cel d’on s’hauria d’haver baixat mai. Ara un part del país ressuscitarà i viurà esperançat. Se’ns revelarà l’excel·lència en la preparació. 

I és l’entrenador qui crida els jugadors i jugadores perquè escalfin.

I entre aquets hi ha aquells que jugaran el darrers minuts perquè són imprevisibles i poden convertir qualsevol ocasió en un gol per la victòria, o aquells que sòlids com una roca deixaran passar només el jugador o la pilota i serviran per tapar forats, i altres que estaran a la banda mirant com es consumeixen els minuts de joc i miraran desesperats i ansiosos  els ulls de l’entrenador i aquets ni cas, seguiran escalfant fins el xiulet de l’àrbitre i un cop més es quedaran esclafats i frustrats, un cop més no hauran sortit ni un minut.

Es quedaran sempre a la banda, esperant una ocasió que ja no arribarà, i fins i tota alguns esperaran creient-se que podran tornar a jugar com en altres ocasions.

En el nostre cas, la suposició de que Franco tornarà a jugar perquè escalfa no és res que el somni humit d’uns quants fatxes o l’esperança de que els “francos” de torn es quedin a la banda de la història tota la vida, que no surtin mai, ni un minut, ni un segon.

Mort i enterrat (cap per avall, si pot ser, està millor).

Que ens deixi en pau...

I que escalfin altres, aquells que puguin aportar alguna cosa positiva.

Franco es quedarà sense sortir, avui i sempre, que segueixin somiant alguns però no tornarà ni en pintura, encara que hi hagi un corrent de nostàlgia.

Tancat i barrat, mort i enterrat ja no pot ni servir per res.

Vinga que escalfi, que escalfi fins que es cremi al foc de l’infern...